El rey recibe

Havia llegit alguna crítica positiva referida a aquesta publicació que sembla que està previst que formarà part d'una trilogia, que ja puc afirmar que no llegiré.

I és que no sé si és que no he aconseguit entrar en la història, però el fet és que no m'ha interessat gens i si l'he acabat de llegir és perquè em costa molt deixar qualsevol lectura a mitges.

Ambientada en la Barcelona de 1968, "El rey recibe" d'Eduardo Mendoza, ens situa en la redacció d'un diari on el jove periodista, Rufo Batalla que serà el protagonista, rep per part del mateix director, l'encàrrec, un tant extravagant, de fer el seguiment del casament d'un príncep que es troba a l'exili:

El director del periódico se llamaba Jaime Bassols y era un viejo republicano de derechas, depurado y restablecido en su cargo tras varios años de ostracismo y privaciones.

Aquest encàrrec i per un seguit de casualitats al meu entendre molt forçades, el durà a començar una estreta amistat amb el príncep i també amb la seva jove promesa, a la que, també per una complicada casualitat,  i ignorant de qui es tracta, coneixerà just abans de l'enllaç i amb la que manté una aventura amorosa (per dir-ho finament).

La història segueix durant diversos anys en els quals Rufo serà, d'alguna manera, testimoni dels canvis que es produeixen a l'España dels setanta:

Los turistas venían a Espàña a divertirse y se les debía tolerar lo que a un español se le habría prohibido a rajatabla. 

(...)

Digan lo que digan, el fascismo fue la primavera de este siglo. Luego vino el frío invierno de la democracia, de los partidos y las camarillas.

Des de Nova York rep una oferta de treball que accepta i se'n va a viure. Aquest fet l'ajudarà a veure la realitat espanyola del moment des d'una distància clarificadora:

Las cosas que en Barcelona uno leía en la prensa o veía en las películas y en las series de televisión, en Nueva York sucedían realmente. 

(...)

El ciudadano americano era aficionado a la exhibición de banderas, a los himnos, a las efemérides patrióticas. 

Hi ha força coincidències entre la història de Rufo i la del mateix autor. He llegit diferents comentaris on s'assegura que el protagonista és un reflex de la vida i pensament del mateix autor, però desconec si aquesta teoria és certa.

Al final de la història deixem en Rufo instal·lat a Nova York, lluny dels seus familiars, amb els quals tampoc tenia una relació massa estreta, i dels amics que poc a poc l'han anat oblidant:

La primavera en Nueva York dura poco.
(...)

En otoño el clima era más placentero. La temperatura se mantenía suave. 
(...)

Nuevamente cayó el invierno sobre Nueva York. Los día se acortaban. Los árboles perdieron las hojas.