EL SOTERRANI

Segona part de les cinc que composen la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard i que compren l'etapa de la seva primera feina com a aprenent en una botiga-magatzem de queviures ubicada en un llòbrec soterrani a la barriada de Scherzhauserfeld. Una feina que ell tria expressament com un desig d'anar en direcció oposada, contràriament al que li proposa l'amable funcionària que li ofereix diverses feines en aparença més convenients, en un barri totalment marginal i marginat:

Cada dia un excés familiar, cada dia, com a mínim una vegada, el cotxe de policia a la cantonada, l’ambulància per socórrer algú mig mort a cops o ganivetades, el cotxe de morts per recollir algun mort miserablement al seu llit, algú assassinat. Els nens passaven la major part del temps al carrer, els únics carrers de Salzburg que no tenien nom. 
(...)
Existien amb la intensitat mortal dels mortalment desesperats i es refugiaven, tant homes com dones, alternativament als hospitals, als manicomis i a les presons.

El jove, s'enorgulleix amb raó de no ser una càrrega per la família que havia fet grans esforços per tal d'oferir-li uns estudis que pensaven que podrien servir-li millor per afrontar el futur:

Des dels setze anys vaig guanyar-me jo mateix els meus diners durant la resta de la meva vida. En mi no van haver de gastar, a partir d’aquell moment, ni un cèntim més. 

Certament l'època que li va tocar viure a en Thomas va ser especialment convulsa i depriment, però tot i això considero que l'autor té una visió molt negativa d'ell mateix, o si més no, és aquesta  la imatge que ens transmet en aquestes memòries:

Sempre he molestat i sempre he irritat. Tot el que escric, tot el que faig és molèstia i irritació. Tota la meva vida en tant que existència no és altra cosa que molèstia i irritació ininterrompudes. 

(...)

Escriure és per a mi una necessitat vital, per això, per aquesta raó escric, encara que tot el que escric no és res més que una mentida que es transporta a través meu com la veritat. 

En la dura feina a la botiga es troba plenament realitzat, li agrada el tràfec constant de gent que molts cops el fan partícip de les seves misèries, carregar pesats sacs de queviures, organitzar el magatzem... en tot hi troba un punt de satisfacció:

Vaig anar a la botiga d’aliments que era el soterrani, i el soterrani que era una botiga d’aliments va ser el meu aliment més personal, això ho vaig comprendre de seguida.
(...)
Si abans havia cregut que jo no tenia ni el més mínim futur, de cop en tenia un, i de sobte cada instant tenia allò que ja feia temps que s’havia extingit: fascinació.

M'ha colpit una reflexió que fa referència a la fascinació que les joves del barri senten pels mariners americans i llurs prebendes. Poc es pensen que les hauran de pagar amb escreix, tal com va passar en el barri de Barcelona on vaig néixer on els americans es passejaven fitant les noies com si de trofeus pels alliberadors (?) es tractessin mentre tractaven d'atreure la seva atenció i el seu agraïment enlluentat-les amb el mateix tipus de "regals" que aquí s'esmenten:

Els americans aclaparaven les seves noies de la barriada amb xocolata i amb mitges de niló i bruses de niló i amb tota aquella immundícia de luxe que de sobte havia fet irrupció amb ells a Europa. 

I un cop i un altre, l'autor es reafirma en la seva necessitat d'anar contra corrent, de cercar un nou destí que l'allunyi de la seva infantesa tant recent encara, de la maleïda escola i l'igualment maleït institut, del nazisme i la religió:

Qui ha girat cua, s’escapa corrent i corre i corre i no sap cap a on corre quan corre en la direcció oposada.
(...)
Quan ens recordem, com jo faig ara, del passat, tot es soluciona sol de mica en mica.