Molt més que temperatura

Seguint amb la història narrada per ell mateix, un cop més trobem en Thomas a Grafenhot, l'establiment públic, on l'han ingressat en detectar-li una ombra al pulmó.

Només ingressar ja es fa palès l'ambient sufocant i asfixiant en que li tocarà viure i ho narra de tal manera que gairebé podem sentir els estossecs i les raneres dels malalts ingressats mentre van escopint en els recipients que a tal efecte els lliuraven i on havien de dipositar els esputs per tal de ser analitzats i que tots els malalts conserven ben pròxims:

Al pasar, aquellos seres, expulsados indudablemente de forma definitiva de la Sociedad humana, repulsivos, miserables y como heridos en un orgullo sagrado, iban desenroscando sus pardas botellas de cristal para escupir y escupían dentro, con una solemnidad pérfida, extraían por todas partes, sin vergüenza y con un arte refinado que era sólo suyo, los esputos de sus pulmones carcomidos, escupiéndolos en sus botellas de escupir. 

Gairebé tota la narració està centrada en les seves anades i vingudes a sanatoris i hospitals, i les corresponents sessions de cures que vistes des d'ara semblen força agressives.

En Thomas segueix en la línia de l'alè i és així que té poca o nul·la confiança en els metges que l'atenen: 

También aquellos médicos me resultaban siniestros, como los que había conocido ya antes de ellos; desconfiaba profundamente y, según creo, con razón.

Però, un cop ingressat, una esperança s'albira en el seu llarg pelegrinatge entre metges i hospitals: noves proves i anàlisi, revelen que en realitat s'ha tractat d'un error i si bé segueix tenint una fatídica ombra en un pulmó, no està contagiat per la tant temuda tuberculosi:

Había sido un error del laboratorio. Ahora estaba en condiciones de entablar mi combate, prescindiendo de que no daba positivo, de todos modos tenía aún mi sombra en el pulmón, que combatían con inyecciones de estreptomicina, por desgracia, por su costo elevado, como se decía, en dosis demasiado pequeñas. 

(...)

El Ayudante me anunció que estaba curado, podía irme, aquí no había ya sitio para mí. ¡Me había tocado la lotería! Pero ¿me convenía ese premio? (…) Otra vez había viajado yo al infierno, en la dirección opuesta. 

Aviat li donaran l'alta i podrà tornar a casa seva on la situació no és ni molt menys tranquil·litzadora, ja que la mare ha emmalaltit greument fins el punt que li resta poc temps de vida i tampoc no està gens clar el seu futur ja que no podrà tornar a la seva antiga feina en el magatzem, amb un historial hospitalari com el seu, ni tan sols legalment podria treballar manipulant aliments.

Però ell no vol perdre la confiança en què hi trobarà alguna sortida, tracta de mostrar-se optimista, fins que un cop més el colpeja la dura realitat:

Dos días después de haber sido dado de alta en Grafenhof, tenía ahora una tuberculosis pulmonar abierta, es decir, el temido agujero, la caverna, de la que siempre había tenido el mayor miedo.(...) Me habían dado de alta como curado precisamente en el momento en que tenía un gran agujero en el pulmón, y habían tenido que volver a admitirme

I de nou, amb encara no dinou anys, la incertesa, el patiment les doloroses cures, el desencís, i un cop més pren la decisió d'aixecar-se i lluitar per la seva vida:

De repente no quise sólo mejorar mi estado, sino que me fijé la pretensión más alta: quería recuperar la salud. 

(...)

En adelante existí en un estado de mentira y de teatro. Tenía que pensar en salir de aquí, y pronto. 

Moltes i diverses vicissituds li ocorreran en aquest breu període de vida: Anades i vingudes a diversos establiments sanitaris, la mort de la mare... I mentre que la poca família que li queda gairebé es desentendrà d'ell, provarà de reprendre un cop més els estudis musicals, cantarà a l'església..., però cal concloure, i m'ha semblat oportú fer-ho amb una frase que és gairebé un resum del que ens vol transmetre l'autor en referència a la tuberculosi i els establiments sanitaris d'aquell moment, sense deixar la banda la hipocresia de la societat al respecte a aquesta i altres qüestions:

Las enfermedades del pulmón conocían, después de terminar la guerra, un nuevo florecimiento. Un hambre de años, una desesperación de años habían llevado inevitablemente a todas aquellas gentes a la enfermedad pulmonar, a los hospitales. (…) Sanatorios en calidad de prisión en régimen de aislamiento. El llamado mundo sano tenía pánico de la expresión enfermedad pulmonar, del concepto de tuberculosis.