La dona de la seva vida

Tot comença després del funeral i la trobada dels fills de la difunta. 

L’endemà de l’enterrament, els tres germans vam quedar per esmorzar. 

(...)

Els pares es van conèixer en un viatge a Roma. El Joel, el Raimon i la Victòria se sabien la història de memòria.

(...)

El Joel perquè era el gran, la Victòria perquè era la petita, van se la nineta dels ulls de tothom. El Raimon es va trobar, aviat, a mig camí del no res. Mai en va ser conscient. 

Ja coneixeu els tres personatges protagonistes de la història, són els tres germans Estrada: en Joel, director de documentals i que ara, està treballant en un tema punyent com és el dels nadons robats. En Raimon, Rai, que treballa a Copenhaguen i tracta de mantenir en secret que és homosexual: A casa no se’n va parlar mai. Si més no, obertament. Ni a taula, ni al sofà, ni a la cuina mai no va ser plat. (...) De la seva sexualitat, però, no n’hi va dir mai ni un mot. I la Victòria que va ser adoptada, que en l'actualitat viu a Estrasburg: La Victòria Estrada Vilalta, que no tenia sang dels Estrada ni dels Vilalta, però que havia nascut, crescut i viscut al pis de Vallvidrera com la petita dels germans.

De fet, la resta del relat gira pràcticament al voltant del documental i, específicament en tot el que va envoltar el tema dels nadons robats, i ho fa amb suposades entrevistes amb els autèntics protagonistes i que culmina amb una sorprenent i inesperada descoberta en la pròpia família:

La pràctica havia seguit fins i tot després de la mort de Franco. Quan el Santiago va néixer, el dictador ja feia dos anys llargs que era mort. I havien trobat altres casos en què el robatori de nens havia passat en dates semblants.

(...)

S’havia de distingir entre bebès robats i falsos fills. El cas de la germana de l’Anna era un nadó robat. Qui fos, l’havia fet passar per morta. Qui l’havia comprat l’havia registrat directament, amb ves a saber quin nom i amb el cognom dels seus nous pares. Els seus pares biològics no en sabien res. Era impossible seguir el rastre. En el certificat literal de naixement no hi constava la mare biològica per enlloc. 

(...)

Un fill fals és una altra cosa. És una adopció disfressada. La mare biològica està d’acord a entregar el seu fill. Amb diners o no a canvi. Amb intermediaris o no. Però hi està d’acord. La trampa: no consta com adopció en el registre civil. Els pares adoptius li posen els seus cognoms ja d’entrada, com si fossin els de debò.

La investigació d'en Joel avança i quan ja s'apropa la data de l'emissió, rep una trucada inquietant en què d'una manera un tant vetllada, li fan xantatge, sota l'amenaça de fer públic un obscur secret familiar que implica directament els seus pares:

Quan faltava un minut per a la una, quan la boca del Joel es començava assecar i es feia passar la set amb una cervesa de barril ben gelada, un home menut va entrar, solitari, amb les ulleres de sol posades. (...)

En Joel, amb els dits salts pels cacauets, va recordar en quines ocasions havia fallat al seu pare.

(...)

Sense entrar en detalls, el Joel li va narrar alguns episodis que havien passat des que havia ficat el nas en el cas dels nens robats. 

Així les coses, sabem els problemes de salut que van afligir la mare i el matrimoni, entossudits amb la voluntat de tenir un altre fill, van prendre una decisió que com a mínim podríem qualificar com a discutible:

La senyora Maria va tenir una infecció post part. (...)  Una infecció a l’úter. (...) No podria tenir fills. 

(...)

L’Alcarazo no era ni metge. Era un estudiant d’enginyeria que havia arribat a Barcelona als anys cinquanta, no havia acabat la carrera, s’havia casat i havia muntat una organització per donar nens i nenes en adopció.

 Tu, amb el teu documental, amb la teva investigació has buscat la veritat. I quan l’has trobat, ha estat un càstig. 

(...)

Hi ha un punt de necessitat, de voler saber, m’enteneu? Però hi ha un punt més gros, més rodó, de no voler saber-ho tot, de dir... prou. Per supervivència, potser.

La dona de la seva vida

Xavier Bosch

509 pàgines