Agathe

Graffiti en una paret a Sabadell

La dona era sorprenentment prima, i els ulls se li veien enormes en aquell rostre angulós.

Coneixem un psiquiatre que ja ha fet els comptes dels pacients que haurà d'atendre abans no tanqui definitivament la consulta perquè es jubila:

Quedaven 688 visites. En aquell moment, em semblaven 688 més del compte. 

Jo he estat afortunada perquè he treballat sempre en allò que m'agradava, que m'omplia. Tot i això, quan vaig decidir jubilar-me gairebé també comptava els dies que em restaven de feina i és que quan pots decidir que en tens prou, i has fet comptes per assegurar-te que amb el que cobris podràs viure, ja tot és anar restant els dies: 

El temps passava a través meu com l’aigua travessa un filtre rovellat que ningú no té ganes de canviar. Una tarda plujosa i grisa havia rebut set pacients fingint dedicació, i només me’n faltava un abans de poder anar-me’n a casa.

(...)

Tots aquells anys d’exercir m’ajudaven a assentir en els moments adequats sense escoltar i, amb una mica de sort, quan el pacient se n’anava no m’havia quedat gravada ni una paraula del que m’havien dit. 

El nostre bon doctor, que a més està sobradament en edat de jubilar-se, sembla que ha pensat això mateix, però la seva secretària acaba esgarriant-li tots els plans en acceptar una nova visita. Només és una i en principi podríem pensar que tampoc  no li vindrà d'aquí, però les coses no sempre surten bé a la primera i sovint es compliquen i s'allarguen:

Quan em jubilés, hauria exercit  gairebé mig segle: prou i de sobres. L’últim que necessitava era un pacient nou.

I és que l'Agathe és molt insistent:

Parlava amb un accent inconfusible, i vaig entendre que havia de ser la dona alemanya. Duia una carpeta amb el logotip de Saint Stéphane i l’estrenyia contra el pit.

(...)

És molt important que em doni hora. Em sap greu molestar-lo, però no tinc cap altre lloc on anar. Ajudi’m si us plau. 

I complicada:

He vingut perquè he tornat a quedar-me sense ganes de viure. No tinc cap esperança d’arribar a estar bé, però vull poder funcionar.

(...)

L’Agathe era diferent. Encara que no hi havia dubte que no estava bé, venia amb fidelitat a totes les visites, i normalment la sensació que més transmetia era de tristesa. 

(...)

M’he fet talls, m’he arrencat els cabells, m’he pegat amb diferents objectes i m’he clavat cops de cap contra la paret fins a sagnar. I li puc assegurar que funciona millor que l’èter i els somnífers!. (...) Estic enterrada viva en la meva pròpia existència!

(...)

Estic enfadada perquè no he aconseguit res. Hauria hagut de ser algú, i no he sigut ningú. 

I arribats a aquest punt, el doctor és qui cobra més protagonisme; els seus dubtes, la seva solitud, fins i tot la seva tristor...:

Una de les pitjors coses de la meva feina era, sens dubte, parlar amb gent que havia perdut algú. Jo preferia en tot moment una crisi d’angoixa o les seqüeles d’una infància terrible; quan hi havia un mort no s’hi podia fer res, i jo mai no sabia què fer amb els pacients en dol.

(...)

Què es pot esperar de la teràpia, si jo només tenia un parell d’hores a la setmana per construir-la, mentre que els pacients tenien tota una existència per destruir-la? 

I és aleshores, que comença a reparar en la seva fidel secretària, a la que mai no ha tingut en compte per res:

Durant els trenta-cinc anys que havia treballat per mi, Madame Surrugue només havia estat de baixa dues vegades.

I tot i que no revelo el final, la meva conclusió és que m'ha semblat un relat que comença carregat de bones intencions, però que es queda sense aprofundir en res.

 

Agathe

Anne Cathrine Bomann

Traducció de Maria Rosich

150 pàgines