M'agrada com explica en Villatoro les seves vivències familiars, mentre llegeixo em sento confortable, gairebé com si jo també hagués compartit les mateixes històries, tot i que van quedar molt lluny de la meva realitat.
Dissortadament no he conegut cap dels meus quatre avis que ja havien mort o van morir poc després que vaig néixer, però el que sí he fet ha estat buidar el petit pis on va viure la meva mare els darrers anys de la seva curta vida: també era hivern, desembre; estava tota sola, havia deixat els meus dos fills encara petits amb el seu pare, i reconec algunes de les reflexions que jo també em vaig fer, mentre creixia la sensació que estava furgant entre les darreres restes d'una vida:
Vam anar a buidar la casa els
avis un matí de dissabte d’hivern. (...) Per a qui tries les coses que tries
quan buides la casa dels avis? Per a quin futur? Per a quins ulls del futur?
Tens la sensació de salvar per una estona coses que formen part d’un món que ja
no és.
(...)
La feina de triar no és
simètrica. Allò que decideixes guardar, conservar, no quedarà per sempre. Només
li atorgues una segona oportunitat indulgent.
Jo mai no havia viscut en aquell pis, però sí que he canviat de domicili més d'un cop; cap vaig tenir aquesta sensació de la que ens parla l'autor, tot i que, certament he hagut de triar i rebutjar alguns dels objectes, sempre ho he fet més aviat amb una certa alegria, car mai no m'ha agradar acumular coses i els records me'ls enduc allà on vaig:
I quan la casa dels avis és
casa teva? I quan tu ets l’avi? I quan és el teu món el que ja no hi és? També
jo he hagut de buidar casa meva. I per tant, també he hagut de triar què viu i
què mor, quins objectes deses per atreure algun dia els records.
Però en aquest cas, el relat es centra en els avis, cosa que per mi resultaria impossible tret de quatre coses que els pares, la mare més concretament, em va transmetre:
L’Artur Lamolla Riera, el meu
avi, va néixer i va morir a Canet, va viure la infantesa i la vellesa en
aquesta vall de rieres i rials que baixen dels turons de Pedracastell.
(...)
Els meus avis eren molt de la
ceba. Tots dos, cadascú a la seva manera. (...) Proclamar que eres de la ceba
sonava massa d’estar per casa, massa col·loquial, tenia un punt despectiu, en
origen, i només ho podies dir de tu mateix.
Fins i tot, afortunat, es pot remetre a més antecedent familiars:
L’Antoni Lamolla i Gual, el meu besavi, era per damunt de tot un republicà.
(...)
Els avis paterns de la meva
àvia no sabien llegir ni escriure. I aquests eren de la branca terrassenca, de
ciutat, de Terrassa i de Sant Pere, no pas els que venien de pagès.
Ja he dit més amunt que moltes de les seves reflexions me les podria fer meves. La que segueix és una de les que més em dol:
Quan m’ho va explicar la meva
àvia no m’hi vaig fixar gens, i ara que voldria saber-ho no queda ningú que
se’n pugui recordar, ni surt a cap paper que hagi trobat ni a cap memòria
escrita.
(...)
Mai no sabem res dels amors
dels pares o dels avis. Ens els imaginem com el resultat natural d’uns temps
que encara eren senzills i previsibles.
I així segueix desgranant el què ha descobert de la vida dels seus avantpassats, amb anècdotes del servei militar, els temps de la dictadura de Primo de Rivera, i les feines i el lleure dels seus avis:
Si repasso la vida dels meus
avis, m’adono de fins a quin punt van ser breus (tot i que intensos) els temps
de sensació de victòria, la felicitat de qui creu que la història li va a
favor. I com en van ser de llargs els períodes de derrota, aclaparats per la
història.
(...)
Només han passat nou mesos des
de la proclamació de la República. Però ja hi ha els assajos generals del que
serà una guerra.
Un altre punt en comú, és que, en el meu cas, era el meu pare qui no en parlava mai, si de cas, era la mare que en feia alguna referència, en especial aleshores sempre em va semblar sorprenent aquest comentari gairebé exacte:
El meu avi no en parlava mai,
de la guerra, però un dia... (...) -La guerra la vam perdre nosaltres. La
guerra la vam perdre a la rereguarda.
(...)
El temps de guerra va ser, a
casa, el temps de la fam.
(...)
Si l’única memòria de la
guerra que ens van traspassar a casa de petits va ser la de la gana, era la
iaia Llúcia qui ens l’explicava. L’avi callava.
I gairebé sense adonar-me jo també he estat evocant i parlant dels "meus" morts. Alguns no els vaig veure mai vius, no hi ha gairebé cap fotografia, però els recordo, sé que van ser vius:
Parlem dels morts, evocant-los
quan eren vius, perquè si no podria arribar a semblar que van estar sempre
morts, que no van viure mai.
 |
| Masia Freixa Terrassa, gener 2018 |
No en queden ni papers ni records. Ara, de vegades, penso que voldria saber-ne això o allò i que l’hi preguntaria a la mare o a l’àvia, que segur que ho sabien. Però totes són mortes.
(...)
¿Com es decideix que els records han caducat, que no cal conservar-los, que ja no l’importen a ningú, que ha arribat definitivament l’hora de l’oblit? (...) Quan i com i per què la memòria, finalment, dimiteix?
Vicenç Villatoro
662 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada