El primer amor

La temptació de creure que la història de la Sara Amat que llegim és autèntica és molt gran, però el mateix autor, en Pep Puig, en una entrevista ens desvetlla la veritat: 

Com que explico una història realment increïble, recolzar-me en elements que són certs m’ajuda a crear més versemblança. Però, és clar, Ullastrell és el poble en tant que jo sóc el Pep de cal Sabater. I no és ben bé el mateix. Cals meus padrins era cal Barber, en realitat. Hi he canviat coses. Tot i ser aquell món, no deixa de ser inventat. Però hi he mantingut aquest vincle per crear una història possible. Una història que no va passar, però podia haver passat. No em podia allunyar d’aquells elements de la realitat. Per a la gent d’Ullastrell el matís és important: jo sóc aquell nen però no el sóc, i la padrina també, etc.

Vilaweb 11/02/2016

El cert és que tot i ser un Premi Sant Jordi del 2015, no m'ha semblat un gran relat i fins i tot he trobat a faltar un llenguatge i una redacció més polits.

Però endinsem-nos en la història de la Sara Amat una nena/noia rebel i poc sociable de tretze anys i de'n Pep, tot el contrari, és el que diríem un bon nen, educat i força formal de dotze Jo havia viscut dins una bombolla hermètica com una nou fins llavors: el meu món era tan simple que no ho podia ser més. Jo era un nen d’abans, innocent, bon nen, un mica enze, que passa els estius a casa la seva àvia (la padrina) viuda que regenta una petita botiga al poble:

La padrina Maria era una santa dona, segurament una de les dones amb el cor més net i caritatiu del poble, però també era de tossudes conviccions religioses. 

Fa anys, quan els alumnes restaven a l'escola primària fins els 14 anys, vaig tenir oportunitat d'observar de molt a prop el comportament i el grau de maduració força diferent entre els nens i les nenes que comencen a entrar en l'adolescència. En aquest cas també és molt evident, que en Pep, encara molt nen, se sent atret i fascinat per la Sara que ja està físicament molt més desenvolupada i que a més acostuma a utilitzar unes actituds i un  llenguatge molt adult i descarat.

La Sara Amat es va escapar del poble el 3 de setembre de 1981, exactament un dijous a la nit, i jo vaig començar el col·legi el 14 de setembre, és a dir un dilluns al matí: entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. 

En efecte, la Sara desapareix del poble un vespre, però lluny de fugir-ne, es refugia a Cal Sabater, on en Pep passa les vacances d'estiu i allà, mentre ell en té cura de procurar-li menjar sense que la seva àvia se n'adoni de res, resta amagada a l'habitació del nen fins que s'acaben les vacances que és quan definitivament decideix marxar:

Per mi la Sara era la guerra i alhora la pau. I jo per a ella devia ser més aviat la pau, perquè, si no, no s’hauria quedat tants dies a cas Sabater. 

Com sol passar, els companys de la colla i també la resta dels adults, reaccionen de manera diferent, però en general amb certa indiferència

De la colla diria que hi havia dos bàndols: els que estaven afectats i els que no ho estaven.
(...)
El poble seguia fent la seva; al matí s’havia trobat a missa per demanar a Déu Nostrosenyor que la Sara estigués sana i estàlvia, i al vespre tothom al cine.

Tot plegat una història força insòlita, en què, almenys en el que a mi respecta, només té interès el fet de la tendra història de l'enamorament de'n Pep i el relat d'aquesta complicada etapa de l'adolescència:

L’adolescència pot ser una etapa molt bonica de les vostres vides; però també pot ser una etapa terrible, o diguem que no gaire bona; alguns tindreu pressa per creuar-la i fer-vos grans; d’altres us ho prendreu amb més filosofia, i a uns poquets us costarà Déu i ajut i d’aquí a molts anys encara hi estareu immersos. No és fàcil l’adolescència.