La promesa

 

La historia d'una família blanca a Sudàfrica, recollida sota un prisma original com és la trobada en diferents vetlles de difunts.

De sobte he recordat la meva infantesa quan es vetllaven els difunts al mateix domicili i sovint eren les veïnes més properes les qui s'encarregaven de "vestir el difunt", que incloïa la neteja del cadàver i, si calia, en especial quan es tractava d'una dona, pintar-li les celles i potser un toc de color a les galtes i els llavis.

I aquest record és de Barcelona, del barri que es coneix com El Raval.

No sé el què es parlava en aquestes vetlles perquè a les criatures ens estaven vedats aquest tipus d'actes. Val a dir que sortosament perquè aleshores tot el que feia referència als difunts ens feia por.

Però de fet, la novel·la tracta d'explicar la segregació de l'apartheid. I dic tracta perquè el tema és molt complex i, tot i que pugui semblar que s'ha resolt, ha arribat fins els nostres dies.

La primera vetlla que ens explica és la de la mare i ho fa des del punt de vista de l'Amor, la seva filla petita:

El trajecte des de l’escola fins a on viuen els Laubscher, a Menlo Park, no és gaire llarg, però avui el temps es fa etern.

(...)

La meva mare és morta. El portal a través del qual vaig entrar al món. No hi ha camí de sortida, no n’hi ha hagut mai.

(...)

No vol anar a casa, perquè en el moment que ho faci es farà evident la veritat: que alguna cosa ha passat, que la seva vida ha canviat i que no tornarà a ser mai més com abans. 

(...)

Demà tot això ja haurà canviat, el cos ja farà hores que no hi és i la seva absència permanent serà substituïda per plans, arranjaments, reminiscències i també pel temps. Sí, demà mateix. La desaparició comença immediatament i, en un cert sentit, no s’acaba mai.

Però mentrestant hi ha el cos, aquest fet carnós i horrible. 

Coneixerem la Salomé, la minyona negra. Ella, de manera subsidiària, tindrà un paper important en tot el relat i és que la difunta li ha promès que li deixarà com a herència una mísera casa pròpia i un bocí de terra:

La Salome estava amb la Ma quan es va morir, al costat del llit, tot i que sembla que ningú la veu, com si fos invisible. I allò que la Salome pugui sentir també és invisible.

(...)

Quan es pon el sol, que aquí ho fa d’una manera especialment vívida, totes les visites ja se n’han anat i només roman la família.

L'Amor tindrà un paper important en aquesta història, però ara, malgrat que li havien promès que no tornaria a l'internat, sembla fer nosa a tothom:

L’Amor té tretze anys i la història encara no l’ha trepitjat.

(...)

L’endemà la tornen a enviar, juntament amb la maleta, a l’internat.

Fem un salt de deu anys, quan la mort del pare, els colpeja, on ara l'Anton, el germà gran, se n'ha de fer càrrec:

De moment l’únic que saben segur és el que l’Astrid li ha explicat, que el Pa està inconscient a l’UCI de l’hospital H.F.

(...)

Gairebé deu anys de distanciament, durant els quals l’Anton ha hagut de passar per coses terribles, molt més enllà dels límits. I ha d’acabar així, anant a correcuita a la capçalera del llit del seu pare, a qui ha picat una serp.

(...)

L’Anton es passeja pel pis durant hores (...) Sembla com si estigués buscant alguna cosa, però realment no és així. Ja ha arribat a una decisió.

I què se n'ha fet de l'Amor?. Ella recorda l'antiga promesa feta per la mare a la Salomé, que mai no s'ha complert. Tot i que l'Apartheid sembla haver-se acabat i tots blancs i negres tindran els mateixos drets:

L’Apartheid s’ha acabat, ho veus? Ara podem morir l’un al costat de l’altre, en una proximitat íntima. L’únic que encara hem de resoldre és com viure.

(...)

És la primera vegada en molt de temps que l’Amor pensa en la granja. Ha après, o potser sempre ho ha sabut, que si vols tirar endavant el millor és no mirar enrere.

(...)

Tot gira al voltant dels diners. Una abstracció que determina el teu destí.

De nou deu anys; un nou funeral que s'ha complert i una promesa que segueix sense complir-se:

El funeral ja s’ha acabat, s’han fet els gestos que tocaven i el grupet de gent es pot anar desfent, amb la incertesa que prové del fet de ser aquí a fora.

(...)

La granja és gran, hi ha lloc per a tothom, i fa anys que els tres fills no es veien. Així, doncs, la gent es posa sentimental fins i tot durant el dol.

(...)

El punt zero de la mort ja s’ha començat a encongir darrere seu, ningú és capaç de viure amb unes emocions tan intenses durant tant de temps. 

Li ha arribat el torn a l'Astrid, la germana. Ha estat un robatori violent que ha acabat amb assassinat:

Els sud-africans es maten entre ells per divertir-se, o almenys això és el que sembla de vegades, o per unes quantes monedes, o per una petita discussió. Tiroteigs, apunyalaments, estrangulaments, incendis provocats, enverinaments, asfixies, ofegaments i pallisses / dones i marits matant-se mútuament / pares assassinant els seus fills o a la inversa / desconeguts que es carreguen altres desconeguts.

(...)

El temps passa d’una manera diferent per a aquells que estan exclosos del món. En determinats moments del dia, el temps és com el trànsit, o com una ombra definida que centímetre a centímetre va guanyant terreny.

De nou l'Amor assisteix a una vetlla, de nou la qüestió de la promesa incomplerta, de nou, l'oblit:

Reconeix l’Amor només a l’últim moment. (...) Ja no és tan jove. Cap de nosaltres ho és. 

(...)

Dins la casa també hi ha esquerdes, coses trencades i petites destrosses. (...) Tot es veu empolsegat i una mica deteriorat, pel que sembla aquí la neteja brilla per la seva absència.

I ja arribem al final, com no podia ser d'altra manera amb una nova vetlla, la del germà gran, l'Anton:

L’Amor s’ha volatilitzat. Ha desaparegut del mapa. 

(...)

Al comiat de l’Anton hi assisteix només un grup petit de gent, una barreja heterogènia de mig amics, família i uns quants espontanis.

(...)

L’Amor apareix al cap d’un mes. (...) Li agradaria pujar i visitar la granja. Té una proposta que li agradaria comentar i és millor fer-ho personalment.

I acabo. Amb una frase lapidària de tot el procés: "L’apartheid va dividir durant més de quaranta anys la societat sud-africana" i una interesant entrevista amb l'autor que podeu consultar clicant aquí:

 

La Promesa

Damon Galgut

Traducció Àfrica Rubiés Mirabet

315 pàgines