Addicció

Tove, l'autora, ens presenta en aquesta obra una autobiografia des de la infantesa quan ja somniava en ser escriptora, fins als durs i complicats averanys en què es va endinsar la seva vida.

Va néixer el 14 de desembre del 1917 i ben aviat, com ella mateix reconeix, va mostrar una personalitat distant respecte a tot el què l'envoltava, incloses les persones:

Era distant i enigmàtica, i jo pensava que m’havien intercanviat al bressol i que ella no era la meva mare.

(...)

Soc estranya perquè llegeixo llibres com el pare i perquè no sé jugar.

(...)

El meu pare no beu, ni tampoc ha estat mai a la presó. Els meus pares no es peguen, i jo tinc una vida molt millor que la que van tenir ells de petits, però malgrat això, tots els meus pensaments es tenyeixen d’una angoixa fosca quan a baix es fa silenci i me n’he d’anar a dormir.

Ella defineix d'alguna manera la seva infantesa com a poc afortunada o, fins i tot infeliç:

Mai o gairebé mai em castigaven per les meves malifetes. La mare em pegava sovint i fort, però en general les bufetades eren injustes i aleatòries.

(...)

La infantesa és llarga i estreta com un taüt, i no te’n pots escapar tu sola.

(...)

Et giris cap on et giris topes amb la teva infantesa i t’hi fas mal, perquè és angulosa i dura i no s’acaba fins que no t’ha destrossat del tot. (...) Ara la infantesa fa mal. Es diuen dolors de creixement i no s’acaben fins que no fas vint anys.

Li arriba el moment de la menstruació. Com tants altres aspectes de la seva evolució, ho viu malament, i és que les informacions que rep no poden ser més nefastes:

Un dia la meva infantesa fa olor de sang, i no puc evitar adonar-me i saber-ho. “Ara pots tenir fills -diu la mare-. És massa aviat, no tens ni tretze anys".

(...)

Una meuca és una dona que ho fa per diners, cosa que em sembla molt més sensata que fer-ho gratis. (...) Per a mi el món dels adults encara és un enigma.

Si atenem a les seves pròpies reflexions, se'ns presenta com una adolescent molt reservada, tancada en sí mateixa:

He passat a secundària i així el mon s’ha començat a ampliar. 

(...)

He de deixar l’escola, fer la confirmació i buscar una feina en alguna casa on em tinguin molt ocupada. El futur és un colós monstruós i poderós que aviat em caurà a sobre i m’esclafarà.

(...)

Com que ens hem donat de baixa de l‘església, faré una confirmació civil. Això em distingeix de totes les altres nenes de la classe, que van a catequesi, però no és gaire greu, perquè ja m’he resignat a no assemblar-m’hi.

(...)

Tan bon punt hagi fet la confirmació, començaré a treballar.

Va cremant etapes, i amb l'edat també semblen augmentar els seus problemes de relació:

Només vaig durar un dia a la meva primera feina.

(...)

Cada matí entro a la feina a les set (té 16 anys) i he de netejar i endreçar les sales amb el senyor Jensen fins que arribin els treballadors de l’oficina i el director. 

Aspira a independitzar-se, a tenir una vida pròpia (segurament una habitació pròpia). Veieu: 

Voldria un lloc on pogués practicar escriure poemes de debò. Quatre parets i una porta tancada. Una habitació amb un llit, una taula i una cadira, i amb una màquina d’escriure o un bloc i un llapis, no calia més.

(...)

Estic farta de la meva família, em sento com si topés amb ells cada vegada que vull bellugar-me amb una mica de llibertat.

Arriba el festeig, potser com una manera de fugir de casa dels pares en un futur:

L’Aksel i jo ens hem promès oficialment després de catorze dies de festeig durant els quals ens hem tractat tan castament com si fóssim germans.

(...)

Només falta una mica més de sis mesos perquè faci divuit anys i ja és hora que marxi de casa.

I un bri d'esperança, una feina que sembla omplir-la:

L’endemà començo a treballar a la secretaria de la Central de Canvi de Moneda, 

(...)

L’editor em sembla un home magnífic, i també atractiu.

El matrimoni ha fracassat i ja divorciada (es divorciarà quatre vegades), sembla que un nou amor, ja madur, entra a la seva vida:

Tots parlen com si ja se m’hagués declarat, i quan dic que no sé si em vol, ignoren el comentari com si fos un fet trivial. “És clar que et vol -diu la mare-; si no, per què faria tant per tu?” Hi rumio i arribo a la mateixa conclusió. 

(...)

Faig tot el que puc per complaure’l, perquè encara li estic agraïda per haver-se casat amb mi. Encara que sé que hi ha alguna cosa que no va bé del tot, m’asseguro d’evitar pensar-hi.

Un cop més fracassa:

Em feia sentir segura ser una dona casada que anava a comprar i preparar el sopar cada dia, i ara tot això s’ha acabat. En Piet no parla mai de casar-nos.

I amb un nou matrimoni, li arriba el moment de la maternitat, que segons els seus comentaris tampoc no sembla que la satisfaci:

Ens casem. (...) Passen els dies, les setmanes, els mesos. Pariré a la clínica privada del doctor Aagaards, a Hauserplads i hi vaig a fer els controls.

(...)

“Però si és molt lletja”, dic estupefacta, mirant aquella boleta que m’han posat als braços. (...) Ha passat una cosa terrible. Des que ha nascut la Helle, no tinc ganes d’anar-me’n al llit amb l’Ebbe, i quan ho faig igualment, no noto res de res.

Però per a mi, la part més commovedora de la seva història, no oblidem que relatada per ella mateixa, és quan després d'un nou casament i una adopció, fa referència a les seves dependències:

Tinc el defecte de no ensenyar mai els meus sentiments. Si t’hagués demostrat com t’estimo, potser això no hauria passat. Ebbe. 

(...)

Poc temps després ens vam traslladar a la casa que ja estava llesta. (...) Era una casa de dos pisos d’obra vista que ens havia dissenyat un arquitecte. (...) Aquell estiu vam ser relativament feliços.

(...)

Vam viure en aquella casa cinc anys, i la major part d’aquest temps vaig ser una addicta.

(...)

Em sentia atrapada en una trampa terrible, i no sabia dir quan i on s’havia tancat al meu voltant.

(...)

Aleshores el temps deixa d’existir. Una hora pot durar com un any, i un any com una hora. Tot depèn de si la xeringa va poc o molt carregada.(...) Em passo el dia al llit, i només puc anar a lavabo si la Jabbe m’ajuda.

Per no allargar-me massa, faig un salt en el temps i el relat. La Tove ha estat un llarg període ingressada desintoxicant-se; aparentment torna a casa molt millorada, però la seva addicció a la peditina la porta a realitzar diferents gestions de metge en metge...:

De vegades penso, sense que em sàpiga gaire greu, que m’estic morint.

(...)

El meu sofriment es va anar suavitzant a poc a poc. (...) Al mirall hi ha una cara desolada, envellida i desconeguda, amb la pell grisa i escatosa i els ulls vermells.

(...)

És primavera quan torno a la casa d’Ewaldsbakken.

(...)

Va venir una època que en Víctor i jo estàvem junts a totes hores.

(...)

Vaig haver de deixar de trucar als metges de guàrdia, perquè en Víctor amb prou feines gosava dormir; però quan se n’anava a treballar, jo visitava altres  metges i aconseguia prou fàcilment que em punxessin.

Grafit a Sabadell

Em vaig salvar de l’addicció que havia patit durant anys, però de tant en tant l’antic anhel es desperta vagament dins meu, només cal que m’agafin una mostra de sang o que passi per l’aparador d’una farmàcia. No morirà mai del tot mentre jo sigui viva. 

La Tove es va suïcidar el 1976. Tenia cinquanta-nou anys.

 

 

Trilogia de Copenhaguen

Tove Ditlevsen

Traducció de Maria Rosich

319 pàgines