Hi ha algú altre

La crònica d'una separació sense problemes econòmics, que comença amb un record emocionat, però distès, pel germà mort del protagonista, encara molt present emocionalment.

Escultura d'Arístides Maillol
A Banyuls de la Marenda, març 2024

El primer, és el que podríem considerar, la presentació del nou pis del narrador/autor. M'ha recordat allò que una part de la societat bàsicament benestant, que era convidar les amistats a veure el nou pis. Aquest costum s'estenia als nuvis, que dies abans de casar-se ensenyaven el pis a les amistats i els familiars, que algun cop, ho dic amb coneixement, obrien els armaris i calaixos davant l'astorament i la incredulitat de la parella:

Després de tants anys vivint als llimbs o al purgatori diria que fins i tot ara, amb el cordó umbilical ja tallat, encara m’hi sento una mica. Ni aquí ni allà, al mig, com en una mena de nebulosa, ni ex ni no ex, en trànsit, sense partitura concreta al davant, provant de donar forma a un lloc on caure viu.

(...)

Trobo que hi entra força llum, en aquest pis. Fa olor de sol, que és una olor primaveral que no s’assembla a cap altra, groga, vaporosa, d’aire jove i bronzejat.

(...)

No sé si em recordaré de viure.

I a continuació ens parla del germà absent i del difícil moment de descobrir el seu cos inert, que ja no es podrà reanimar. Ho fa no només amb dolor i estimació, sinó pràcticament dialogant amb ell, fent-lo present:

Devien ser les tres de la matinada i jo tornava de fer unes copes al Club. (...) Només recordo que et vaig trobar al terra de la nostra habitació, caigut del llit, i vaig pensar que devies haver patit el teu enèsim atac epilèptic.

(...)

No es mou.

I no et vas moure més, i jo ja no et vaig veure mai més.

(...)

D’acord, sí, viure és acumular desenganys: et decep comprovar com la gent se’t mor, o com els amors s’acaben, que és el mateix. 

Sempre és dur i difícil afrontar la mort, però perdre algú tan jove i d'una manera sobtada et pot deixar totalment buit. Entenc la mare:

Raons per viure. (...) A la mare li vam quedar amb prou feines nosaltres.

I sense deixar de banda la presència del germà, ens tornem a incorporar al present, en el nou pis, sembla que moblat acuradament, però que malgrat tot, res no pot evitar un record enyorat per aquell altre que va ser comú amb la parella:

En el fons tant se val: aquesta casa ja no serà la mateixa sense aquest llibre, sense aquesta vaixella, sense aquest joc de llençols. És moure’n un bocí i desnaturalitzar-la tota.

(...)

La primera nit que vaig dormir en aquest nou llit, el gran llit doble de solter que succeiria el sofà de separat, fins i tot vaig voler deixar encesa la bombeta del passadís com demanava als pares que em deixessin el llum encès.

(...)

Aquest pis a les fosques, amb els llibres dormint i el parquet prenent la lluna, sembla una coberta d’un nou disc. (...) No sé què deu ser però ara ja no em fan falta bombetes enceses per anar a dormir, ni em cal que la veïna hagi encès cap llum per suportar aquest silenci.

(...)

La meva relació amb l’ordre és de certa desconfiança (...) L’ordre excessiu pot comportar perdre-ho tot, perdre el propòsit, per tant, molt de compte amb l’ordre. 

Una relació esporàdica el fa recordar que torna a estar solter, potser desitjable, però desitjós?:

Evidentment que hi ha algú, evidentment que conec gent, que hi ha noies, que fins i tot hi ha noies que no van ben bé al calaix de les amigues. (...) Però això no significa que hi hagi algú altre. I sobretot no vol dir que jo hagi marxat de casa per algú altre.

(...)

Probablement busca un petó i probablement és el que pertocaria, però nomes faig que pensar que un desengany encara és més absurd si abans no hi ha hagut una il·lusió. (...) En el millor dels casos ens embolicarem, ens petonejarem, ens posarem a follar i jo no en gaudiré gens i a més se’n notarà.

Evidentment no sóc home, però, gosaria a dir que l'entenc perfectament:

Quan penses massa què estàs fent no fas les coses i, a més, no se t’aixeca.

(...)

Procedeixo a tenir el pitjor sexe de la meva vida en un sofà doble i amb una desconeguda prou atractiva, més que agradable, bonica i interessant (...) Més que un clímax el que succeeix és una  “petite mort”.

I un tornar al pensament recurrent de la mort i l'absència:

Ordenar la mort s’assembla massa a ordenar la vida; de fet, diria que la mort -la de debò, és a dir la meva- no es pot ordenar: no té sentit, no té ordre, és un caos i un despropòsit en si mateixa, és tan buida i tan no-res que diria que la mort ni tan sols existeix. 

 Una entrevista amb l'autor, a més de interessant, clarificadora, la podeu trobar seguint l'enllaç.

 

Hi ha algú altre

Jordi Cabré

186 pàgines