El Peó

Només peons?

Mai un peó és només un peó. Confinat en un tauler i amb els moviments limitats a la seva gregària condició, integra un bàndol, serveix un rei, obeeix una mà.

Diu l'autor:

Aquest llibre va néixer amb la premissa que ni una sola paraula atribuïda als protagonistes ni el més mínim detall de les històries narrades fossin producte de la imaginació de l’autor o d’una recerca novel·lesca. Igual com passa amb els escacs, la crònica no admet trampes ni dreceres. El contrari és el seu escac i mat. 

Un relat que ens parla d'uns fets reals succeïts fa molt anys, en temps de postguerra,. És la història de "Arturito Pomar" que, a més de ser utilitzat com a un element propagandístic del règim, va arribar a jugar contra Fischer:

És 10 de febrer de 1962 i ha començat la novena ronda del Torneig Internacional d’Estocolm, amb vint-i-tres escaquistes refugiats de l’hivern suec en aquesta càlida sala del restaurant Tre Kronor. La de Fischer contra Pomar sembla una partida més.

(...)

Arturito Pomar és l’ídol que ha conquerit la simpatia general. Són molts (jugadors d’escacs i profans) els que senten la curiositat o el desig de saber sobre el nen prodigi alguna cosa més del que rumoreja la vox populi. 

Però en el relat, de manera força hàbil, en Cerdà introdueix la figura d'en Julián Grimau, molt més que un peó:

Em dic Julián Grimau Garcia, soc membre del Partit Comunista i estic a Espanya complint una missió del meu partit.

(...)

El judici s’acaba. Al vespre, el consell de guerra condemna a mort Julián Grimau per un delicte de rebel·lió militar continuat que va començar el 18 de juliol de 1936 ii va acabar el 7 de novembre de 1962 amb la seva detenció a l’autobús.

(...)

A terra, amb els ulls sense embenar per voluntat pròpia, reposa el peó: l’avantguarda que no es pot aturar mai, l’avantguarda que es crema o desapareix. L’últim mort de la Guerra Civil vesteix un jersei teixit a mà i calça unes sabatilles calentes. 

I heus aquí una definició del concepte "peó". A mi m'ha encantat:

Un peó. Només un peó. Amb la mirada del teu rei al clatell. Amb el desdeny soterrat de l’aristocràcia del teu bàndol. Amb la insignificança d’una cosa de no res, d’una bagatel·la, inscrita a la genètica. (...) No vas néixer amb voluntat de peó. Però ets un peó. Sacrifici és la divisa que se t’imposa, el blasó que ningú es molestarà a treballar per massa efímer. 

Ens retrobem de nou amb En Pomar, del que s'espera que sigui un nen prodigi: Ha crescut mentre el focus es torna a centrar en ell. S'enfrontarà ni més ni menys que amb el campió mundial, en Bobby Fisher. Un campió, o potser, un altre peó:

És estiu. Tot ha canviat molt de pressa des que el No-Do el va mostrar passejant amb bicicleta i jugant contra mestres.

(...)

El nen prodigi s’enfronta amb el campió mundial. 

Té tretze anys i en Bobby ja és immortal.

(...)

Tot i que encara és un adolescent, Fischer s’ha convertit en el peó americà sobre el camp de batalla blanc-i-negre que els soviètics dominen amb mà de ferro en la guerra freda. 

(...)

Fischer mira a Pomar. Des de fora es veuen tan oposats com el blanc i el negre. Des de dins no són res més que dos cervells en combustió. La lluita avança. 

I van apareixent diferents peons:

I quan el capellà alça l’hòstia a cel, ell, Román Alonso Urdiales, falangista pur, vint-i-dos anys, amb la carrera de magisteri tot just acabada i vuit mesos de  mili, deixa anar la bomba que portava al pit en forma de crit: Franco, ets un traïdor! (...) un falangista jutjat per extremista a l’Espanya franquista-, en Román ja està assegut als jutjats militars del carrer del Reloj. Al davant, un consell de guerra.

És veterà de Corea.

(...)

Aixeca les mans enlaire i avança cap a la pistola que l’està encanonant mentre demana que cessi el foc, sempre amb les mans enlaire. La bala que dispara l’agent a sang freda -vaig tirar a matar, dirà al Gran Jurat que l’absoldrà- travessa el cor d’en Ronald.

 

El cens de pous miners que es van contagiar de la vaga, (...) supera de llarg el centenar.

(...)

Però ja no és només la mineria. (...) La vaga deixa sumides en l’aturada gairebé totes les conques mineres d’Espanya, la industria biscaïna i guipuscoana i una multitud d’empreses de vint-i-cinc províncies més. 

Per tal de no allargar-me massa, he fet una tria dels diferents exemples.  

Potser caldrà esperar a un futur perquè puguem pensar que el seu sacrifici tingui algun sentit:

La força d’un peó: el seu sacrifici comunal per afeblir l’estructura adversària. Estructures, sistemes, engranatges. (...) tanta por, la por que torna i que no abandona mai el més feble i petit del tauler.

(...)

El moviment és la base dels escacs, de la vida. 

(...)

Recular: el somni impossible de tot peó, el privilegi de la classe noble. 

En quant als nostres protagonistes principals:

Pot desaparèixer una persona? Pot aconseguir que no en quedi ni rastre a cap dels registres públics de San Francisco i Los Angeles mentre hi viu? (...) Doncs així és com viu Bobby Fischer després d’haver complert el somni de Reykjavík.

(...)

En Bobby viu a la part sòrdida de Los Angeles la major part del temps, passa vint anys amagat, rebutja ofertes econòmiques, és gairebé un vagabund i intenta esfumar-se en l’anonimat per protegir-se de les amenaces que percep. 

La vida de l’Artur ha canviat. Des que va tornar d’Estocolm, la partida més crucial ja no es juga al tauler, sinó a dins del seu cervell. Se li ha manifestat una malaltia mental que lluita per dominar-lo. Que l’assetja sense descans, en permanent posició d’escac. 

Però els peons, si no aconsegueixen coronar-se acaben esclafats, resten oblidats en un racó de la taula, dins d'una capseta.

Tot haurà estat en va?:

És 13 d juliol de 2004 i a l’aeroport Toquiota de Narita se senten els crits d’en Bobby. (...) Les autoritats nipones l’han detingut.

I de l'Artur Pomar que se n'ha fet?:

L’Artur ha tornat a Correus, Departament de Gir Postal. S’hi passa les tardes, des de les dues fins a les nou. 

(...)

De l’Arturito ja no es recorda ningú. Senzillament, ha desaparegut del paisatge sentimental.

(...)

L’Arturito no va voler mai estudiar els escacs; els volia jugar, intuir-los, viure’ls. 

No podem oblidar que:

De vegades no esculls ni el bàndol ni t’hi quedes o te’n vas; és el bàndol qui tria i decideix si convé, o no, o quan, desprendre’s de la peça.

(...)

Rei, dama, torre, cavall i alfil. Tots poden desfer els seus moviments. (...) l’únic avanç irreversible és el del peó. Condemnat a moure’s sempre endavant, és l’únic incapaç de tornar enrere. 

Em permeto recomanar una interessant entrevista amb l'autor al programa Més _324. Només us cal seguir l'enllaç.

 

El Peó

Paco Cerdà

Traducció d’Imma Falcó

277 pàgines