Les presons on triem viure

M'ha atret el títol, el contingut no m'ha decebut, però, en posar-me a escriure haig de confessar que no aconsegueixo trobar el to ni la millor manera de comentar-ho.

Veurem si me'n surto.

Grafit a Sabadell

El contingut del llibre és un recull de cinc conferències on l'autora incideix en el que podríem entendre de manera metafòrica, com "la presó" del conformisme.

Però millor donar-li la paraula:

És d’això, que vull parlar en aquestes cinc conferències: de fins a quin punt ens deixem dominar sovint i amb intensitat pel nostre passat salvatge, com a individus i com a grup.

La referència respecte el 1986, ja no gosaria a dir que és actual, sinó que, fins i tot, en el què es refereix a la brutalitat, estupidesa i les guerres, el nivell ha empitjorat de manera considerable:

Aquesta (1986) és una època en què fa por ser viu, en què resulta difícil pensar en els humans com a éssers racionals. Mirem on mirem veiem brutalitat i estupidesa, fins al punt que fa l’efecte que no es pot veure res més que això: un descens a la barbàrie, a tot arreu, que som incapaços de frenar.

(...)

Els qui han patit una guerra saben que, a mesura que el conflicte s’acosta, comença una eufòria al principi secreta i callada, com si se sentís un retruny de tambor quasi inaudible... (...) Després, l’eufòria es torna massa intensa per ignorar-la o passar-la per alt; després s’apodera de tothom.

(...)

A moltíssima gent li encanta la violència i el fet de matar. (...) la romanització de la violència, que en el nostre temps va començar amb la Revolució Francesa, es va intensificar durant la Revolució Russa, i després la Revolució Xinesa, i implica que l’esquerra i els liberals -milions de persones- tenen esquizofrènia.

De ben segur que tothom hem escoltat a algun dirigent polític o militar referint-se a l'enemic...:

“Ofegarem l’Enemic en mars de la seva pròpia sang”.

Ah, sí, l’enemic..

(...)

Avui és un clixé, sens dubte, dir que els moviments polítics i els religiosos es comporten d’una manera semblant. Ara tothom parla de les “esglésies” del socialisme. Dels “dogmes” del marxisme, similars als dels intolerants religiosos.

De petita recordo bé uns tebeos del meu germà (ara en dirien còmics), que a mi m'estaven terminantment prohibits. Però jo, inquieta de mena, tenia l'amagatall ben localitzats i així que podia els llegia amb avidesa, sense entendre gairebé res, excepte que els coreans eren molt i molt dolents.

Segur que molts dels qui em llegeixen n'han sentit parlar de les "Hazañas bélicas":

Recordo bé la guerra de Corea. Va ser una guerra d’allò més horrible, però ha quedat tan eclipsada per la guerra del Vietnam que es recorda molt poc.

(...)

Tots nosaltres, fins a cert punt, tenim el cervell rentat per la societat en què vivim.

(...)

Si voleu investigar el rentat de cervell a petites dosis, a petita escala, uniu-vos a una secta. (...) Per descomptat que us arrisqueu a convertir-vos en víctimes seves.. 

(...)

El que vull dir és que la informació que se’ns ha donat sobre nosaltres mateixos com a individus, com a grups, com a grans col·lectius, com a masses, l’estan fent servir de manera conscient i deliberada uns experts que avui dia contracten quasi tots els governs del món per manipular els seus súbdits.

Arribada a aquest punt no puc deixar de fer referència a un llibre que comentava per aquí mateix fa uns dies. Em refereixo a La muerte como espectáculo. Si seguiu l'enllaç podreu recuperar-lo:

Governar mitjançant l’espectacle... Bé, és una cosa que tot govern autoritari entén a la perfecció. Pensem en les grans manifestacions de masses de Hitler, amb milions de persones agitades fins a la histèria, o en les enormes desfilades de la Unió Soviètica.

(...)

A mi cada vegada em sembla més clar que se’ns governa a través d’onades d’emoció de masses, i que, mentre duren, no és possible fer preguntes objectives i serioses.

Sembla que l'àrdua tasca de mantenir el bon humor pot reportar beneficis inesperats:

Els investigadors del rentat de cervell i l’adoctrinament van descobrir que les persones que sabien riure eren les que resistien millor. (...) Els fanàtics no riuen de sí mateixos; el riure és per definició una heretgia, tret que tingui una finalitat cruel, que s’utilitzi contra un oponent o un enemic. Els intolerants no saben riure. Els creients devots no riuen. La seva idea de riure és una vinyeta satírica que escarneix una persona o una idea a la qual s’oposen. Els tirans i els opressors no es riuen de sí mateixos, i no toleren que els altres es riguin d’ells.

(...)

El riure és una cosa molt poderosa, i només la persona civilitzada i lliure, en tots els sentits de la paraula, pot riure’s de sí mateix.

Confesso que aquesta part del llibre m'ha semblat un tant esgarrifosa i molt preocupant. Veieu el resum:

Tots sabem que les noticies se’ns presenten de tal manera que l’efecte sigui màxim, i que, pel que sembla, les males noticies ens estimulen més que les bones, cosa que en sí mateixa és una dada interessant sobre la condició humana.

(...)

En els darrers vint anys, si fa no fa, un bon grapat de països que eren dictadures, tiranies, han optat per convertir-se en democràcies. (...) A l’altre plat de la balança respecte a aquest fet esperançador, n’hi ha un de trist, i és que un gran nombre de persones joves, quan arriben a l’edat de l’activitat política, adopten un punt de vista o una actitud que és molt típica dels nostres temps. Consideren que la democràcia només és una estafa i una ficció, la màscara de l’explotació i prou, i no en volen saber res. 

I una reflexió que pot passar desapercebuda o considerada erròniament de relativa importància, però imprescindible si volem lliurar-nos d'aquests presons immaterials on, sempre segons l'autora, hem triat viure:

Crec que als nens se’ls hauria d’ensenyar història, però no com es fa ara. (...) Se’ls hauria d’ensenyar com un relat del qual podem aprendre no tan sols el que ha passat, sinó també el que pot tornar a passar i és probable que torni a passar.

(...)

Cada vegada més s’exigeix que la gent s’eduqui per funcionar en una etapa tecnològica que serà, quasi segur, transitòria. Una educació a curt termini.

(...)

Son els individus, els qui canvien les societats i aporten idees, els qui s’enfronten a les marees d’opinió i les canvien.

I per acabar:

Això de veure’ns a nosaltres mateixos com els qui tenen raó, i els altres com els equivocats; la nostra causa com la justa, la seva com injusta; les nostres idees com les correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades... Bé, en els moments lúcids, els moments humans, aquells en què pensem (...) tots nosaltres sospitem que aquest “Jo tinc raó, tu t’equivoques” és una simple poca-soltada. 

 

Les presons on triem viure

(1986)

Doris Lessing

Traducció d’Alba Dedeu

127 pàgines