 |
| Sant Privat d'en Bas Febrer, 2024 |
Del poc que es parlava de política a casa meva quan era petita, té un lloc destacat tot el que es referia a l'anarquisme.
No tinc cap record concret, però el que puc afirmar és que tots els comentaris eren negatius, en especial els que feia la mare, que sempre va mantenir molt elevat el seu sentiment republicà, però no suportava els anarquistes.
En els seus comentaris, de manera indefectible sempre en destacaven la violència i l'escassa empatia dels anarquistes, que ella havia conegut prou bé perquè d'alguna manera s'havien fet els "amos" del barri a Barcelona. I sóc conscient que he escrit barri en singular, perquè era així com se'n referia sempre ella. El meu pare, que d'aquests temes no volia opinar, només havia dit algun cop que ell en va patir els efectes de l'anarquisme perquè el varen obligar a afiliar-se, cosa que ell detestava, però que la por el va impulsar a fer-ho. Havia de triar entre la CNT i la UGT i va triar aquest últim perquè, deien, eren més moderats.
En fi, són només records una mica esvaïts i segur força esbiaixats, pels anys i la distància.
D'entrada, l'autor, segur que fonamentadament, ens parla de la repressió que van patir en temps del govern republicà:
D’ençà de l’entrada de
ministres de la CEDA al Govern de la República i de la fracassada revolució
d’octubre del 1934, la repressió contra els anarquistes no havia fet sinó
intensificar-se.
(...)
El Govern de la CEDA ha
empresonat milers de militants de la CNT els darrers mesos. Sovint, sense
càrrecs clars ni proves dignes de tal nom.
En aquest punt coincidirien amb els records de casa meva:
Els profetes de l’idealisme
sanguinari s’estan apoderant de la CNT. Torna a guanyar terreny la idea de
l’acció directa. (...) Els darrers mesos -va prosseguir el Philippe- ha aterrat
a Catalunya un paio força carismàtic. (...) Darrerament se’l coneix simplement
com a K...
(...)
En poc temps, K ha esdevingut
el delinqüent més buscat per la policia de Barcelona. (...) Ha reclutat el
Robert.
En tornarem a parlar d'aquest personatge, perquè tot fa indicar que ha engalipat en Robert, el jove al fill del narrador, un anarquista dels de bona fe, per cometre un gran atemptat.
Tots els relats coincideixen que en el sí dels moviments llibertaris s'hi podien trobar els que es movien per pur idealisme, mentre que al seu costat s'hi trobaven pistolers sense cap altra aspiració que aprofitar-se de la situació amb robatoris i assaborir el dubtós poder que els proporcionava anar fortament armats:
La CNT i la FAI estaven
farcides d’infiltrats, espies o simplement de militants de bona fe que, en un
moment de desfici, sense feina i amb la dona i quatre criatures xisclant en una
barraca de vuit metres quadrats a Fabra i Puig, venien tal o qual informació
per cent o dues-centes pessetes.
(...)
Històricament, els anarquistes
d’arreu del món havien emprat dues menes d’armes: o bombes o pistoles. Amb una
característica comuna: havien de ser utilitzades de prop per l’activista. Si es
tractava de fer mal a molta gent alhora, bombes, com la llançada a la platea
del Gran Teatre del Liceu el 1893 (...) Quan es tractava d’un magnicidi, l’arma
més freqüent era la pistola. (...) El principi bàsic era simple. Es feien
servir armes per matar de prop, gairebé per mirar als ulls de la víctima: per
demostrar que no hi ha rastre de por, de recança ni penediment.
I tornem a retrobar l'enrevessada història amb què hem començat: Un Robert gairebé irreconeixible atrapat sota l'ombra malèfica d'en K.:
El Robert havia estat un noiet d’aparença corrent i ensopida.
(...)
El jove que tenia al davant s’havia transformat.
(...)
Commogut fins al moll de l’os, el Robert cridava com un fanàtic alhora que plorava com un infant.
(...)
-Què t’ha semblat K?
-Un típic exemplar de
l’Espanya fanàtica, onanista, analfabeta i messiànica.
 |
| Sant Privat d'en Bas Febrer, 2024 |
Un tret a l’aire
Francesc Puigpelat
132 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada