El darrer dia

Amb un títol un tant misteriós, que sembla al·ludir a una mort imminent m'ha atrapat aquesta història.

Però més enllà del títol, que aviat es desvetlla que anava molt errada, el relat, senzill i emotiu, és dels que aviat capta tota l'atenció.  

Vall de Pineta
Setembre 2021

Contràriament al que havia pensat, us presento la història d'en Núvol. Ni més ni menys que un gat.

Abans que res, ens situem en l'entorn: Tirós, un poble petit i agradable, amb un entorn que enamora. Una parella que cerca un lloc on passar els estius, la casa, una mica atrotinada, pertany al Bisbat, però, en principi, han arribat a un acord perquè els llogaters se'n facin càrrec del cost de les reformes:

Ens havíem fixat en Tirós l’estiu anterior perquè els paratges de l’entorn enlluernaven.

(...)

Era emocionant veure que tot avançava a poc a poc i com naixia una vida nova entre aquelles quatre parets.

(...)

Com que Tirós era un poble petit, d’uns cent cinquanta habitants, no ens va costar gaire de conèixer els veïns. 

I ja els trobem passat el temps, amb la vivenda acabada i feliçment instal·lats. Però no estan sols, els acompanya en Núvol, un gat que un veí els ofereix:

«Que potser voleu un gat? En tinc una bona colla de preciosos i no sé què fer-ne. Si no els vol ningú els hauré de matar».

La parella, amarats de la tranquil·litat, gaudeixen del silenci:

Es viu molt intensament en el silenci, sense dir res, sense esperar res, constatant que en les ombres d’aquell petit clos verd que aleshores compartíem el Núvol i jo, el temps passava a poc a poc, inaturable, indiferent.

(...)

Caminar era l’única cosa que tenia sentit. Caminar, caminar, caminar... (...) La vida era això, desconcert, unió misteri, repeticions incessants, monotonia, calma, neguit, por...

La vida segueix el seu curs: la feina, l'anar i venir del poble a la ciutat. Res de massa estressant:

Al poble no hi va haver cap problema greu, i, durant un període estranyament llarg, era com si el temps s’hagués aturat i, finalment, la vida fos un esdevenir lògic de petits fets quotidians, sense cap déu malèvol que hi interferís.

Fins que aquesta aparent calma, es veu truncada per l'ensurt causat per un problema de salut d'ell i per discrepàncies amb el Bisbat:

No era en absoluta la meva mort el que m’angoixava, sinó la mort dels éssers estimats, d’algú més jove que jo... Era l’absurd del desordre intolerable el que em dificultava de respirar.

(...)

També em vaig sentir ofès i estafat, entre altres raons perquè el bisbat tenia còpia de tota la documentació, amb els pressupostos, les despeses fetes, la correspondència, les factures...

(...)

I aquest va ser l’inici del final amb el bisbat, que de mica en mica va anar empitjorant (...) Segons vam saber, es dedicava a extorquir els llogaters aplicant-los criteris comercials.(...) Tot ho manegava una mena de gerent.

Però encara no hem parlat del Núvol. El que havia estat un gatet gairebé insignificant, s'ha anat convertint amb el pas del temps en un més de la família; i ara estava malalt, greument malalt. I per primer cop es planteja el tema de l'eutanàsia, aparentment tant senzill quan es tracta d'una animal i amb tants problemes, recels i inconvenients quan es tracta de persones:

A l’entrada d’aquell estiu i a causa de la feina, encara no havíem anat a Tirós.

(...)

Era la primera vegada que “nosaltres” vivíem la por de perdre una vida jove, una vida que estava a les nostres mans, era la primera vegada que teníem la capacitat legal de matar, i tant era si aquella mort es deia eutanàsia o sacrifici per evitar-li al Núvol uns patiments inútils. Era matar.

(...)

Aquell hivern vam fer tot el possible per no deixar-lo sol.

Certament es pot arribar a estimar un animal talment com si es tractés d'una persona? Doncs sí:

Abans del Núvol era evident que jo havia estimat algunes persones, que les havia estimat, desitjat i abraçat, (...) però eren persones, i en canvi el Núvol...

(...)

El Núvol era al bell mig de la nostra vida; sabíem que amb el temps allò canviaria (...) però estàvem igualment convençuts que no el podríem oblidar mai.

(...)

I passaven els anys; el Núvol era una emoció, una vivència, una part de nosaltres mateixos, una barreja de tristesa i felicitat. 

I acabo. Definitivament ha arribat el darrer dia: La parella han de deixar la casa que tant esforços els va costar.

Però això, tot i ser dolorós, no ho és tant com haver-se d'acomiadar del seu petit company. 

Adeu també al Núvol:

Havíem estat gairebé vint-i-cinc anys a Tirós, dels quals més de deu vam tenir el Núvol amb nosaltres. 

El darrer dia

Jordi Coca

197 pàgines