divendres, 12 d’abril del 2013

Una història de Joan Margarit



Fa una setmana que escoltant per la ràdio el programa "Els matins" vaig ensopegar que li feien una entrevista a en Lluís Foix que presentava el seu llibre "La marinada sempre arriba"  i a en Joan Margarit que l'acompanyava i que li va dedicar un dels seus poemes que podem  trobar al llibre "No era lluny ni difícil".
No m'he pogut estar de reproduir-lo i si teniu curiositat i el voleu escoltar en la seva veu us adjunto l'enllaç Entrevista a Lluis Foix i Joan Margarit.



UNA HISTÒRIA
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare, un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d’Espanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada