Quan érem ( o no) feliços

En Rafael Nadal ha recollit de forma novel·lada la història de la seva família des del seu prisma personal.

Tot i que ens distancien onze anys i que ell forma part d'una nombrosa família benestant de Girona amb dotze germans, mentre que la meva era una família treballadora de quatre membres a la Barcelona de post guerra, relata alguns episodis que m'han remés a la meva infantesa i que recullo tot seguit.

Perquè sempre te’n recordis.

Tot just havien començat a posar ordre que l’avi va agafar de la mà la mare i la va fer sortir a la part de darrere, al carrer de la Rosa, que estava ple de cadàvers de milicians.

- Perquè sempre més recordis el que és una guerra- li va dir mentre trencaven pel carrer de l’Àngel.

Allà hi havia un altre grup de deu o dotze cadàvers, alguns no devien tenir ni divuit anys.

De la guerra no se’n parla més.

La nit d’aquell mateix 5 de febrer que l’avi Farreras va ensenyar els morts del carrer de l’Àngel a la mare van arribar els italians. La tropa va ocupar el jardí, mentre que el comandant i el metge, que portaven un cuiner, es van instal·lar a la casa. Dos dies després els italians van marxar.  (...) Des d’aquell dia, a casa la guerra va deixar d’existir. No se’n parlava ni se’n recordava cap episodi concret. En tot cas, algun dels gran podia dir: “això era abans de la guerra” o “si sabéssiu el que és passar gana a la guerra no llençaríeu ni un rosegó de pa” ,però era una manera de dir. I, sobretot, mai no es parlava de política. Érem a la postguerra, però la guerra no havia existit. 

Dissortadament de morts tant el pare com la mare en van veure massa, a Barcelona els bombardeigs eren freqüents i al front ens en podem fer una idea. A casa meva tampoc mai no se'n parlava de la guerra, jo sabia que el meu pare havia estat al front de l'Ebre defensant la República i que d'allà va poder fugir fins a Barcelona on va restar amagat fins al final de la guerra, però això només ho havia escoltat de passada en alguna conversa amb la família que jo no acabava d'entendre.

La mare acostumava a fer referències a la gana que havien patit, sempre quan es referia a algun menjar que jo rebutjava o si no m'acabava el què em posava al plat. 

Hi havia pel barri algunes persones mutilades o dements i la mare sempre em deia que estaven "tocats per les bombes", però sense més explicacions i jo ho prenia com a cosa natural sense saber a què es podia referir.

Com ni per la ràdio no se'n parlava, la guerra era per mi una cosa abstracta. Recordo que a prop de casa hi havia un carrer les cases del qual havien estat esfondrades en un bombardeig i que a casa en deien que era cosa de la guerra, però jo la guerra només la coneixia pels tebeos (ara en diríem còmics) d'Hazañas Bélicas que el meu germà tenia i que jo llegia d'amagat. És així que la guerra era per mi cosa de mentida que només estava en els tebeos.

“Ja passarà a pagar”

Se suposava que els Nadal Farreras érem una família benestant. Però a la Catalunya de la postguerra, en una casa que cada any incrementava el nombre de fills, els comptes no quadraven mai. A finals de mes la mare feia autèntics equilibris per cancel·lar els deutes que havíem anat acumulant a les botigues. Tot es deixava a deure, tant si es tractava de la compra principal de dia, com si ens enviava a nosaltres a buscar alguna cosa d’última hora. (...) Amb les botigues més habituals, el colmado, la fleca i fins i tot la carnisseria, no hi havia problemes: ja hi estaven acostumats i, a més, ens coneixien.

Aquesta cantarella del "passarà apagar" em resulta més que familiar. Aleshores es cobrava per mesos i les pagues mai no arribaven a cobrir les necessitats no ja del mes, sinó segurament de la primera setmana, així el comprar "de fiat" estava a l'ordre del dia i sovint em tocava a mi arribar-me al "colmado" a comprar el necessari per fer el dinar o el sopar deixant-ho a deure.

A la botiga ho anotaven en una llibreta on anaven sumant els deutes que se suposava que a final de mes es passarien a pagar.

El Nadal que va nevar.

El Nadal del 62 va nevar. Devia arrencar just a mitjanit. (...) Recordo molt vagament una bufanda al coll, les mans gelades a la butxaca, els flocs que queien il·luminats pels fanals rovellats...

Jo vivia a Barcelona quan va nevar, em sembla que mai no havia vist la neu i tinc el record d'un matí de Nadal molt divertit i espectacular amb tots els carrers coberts de neu,  grans i petits enjogassats llençant-se boles de neu, per la tarda la cosa ja va començar a anar malament; els transports no funcionaven i la neu s'acumulava perillosament als terrats que no estaven preparats per a suportar tant pes i ja l'endemà i els dies que varen seguir va deixar de ser divertit quan la flonjor de la neu es va convertir en una capa consistent de gel que s'anava embrutint cada cop més i que va provocar un munt de caigudes i ossos trencats.

Al meu carrer els veïns ens varem ocupar d'obrir les tapes de les clavegueres i anar llençant els blocs de gel que arrencàvem del terra amb molt de treball.

Els reis del 65

Estava tant nerviós que em vaig haver d’aixecar dues vegades a fer pipí, i la segona vegada, quan ja clarejava, em vaig a costar caminant de puntetes fins el quarto de jugar, però la porta estava tancada. Vaig empènyer les dues fulles fins que es va obrir una escletxa i vaig veure tot de paquets, però no es veia bé i vaig tornar corrents cap al llit..

Amb les penúries que travessaven a casa els reis no sempre resultaven una festa massa celebrada, rebia regals, però més aviat acostumaven a ser coses útils per l'escola o de vestir i alguna nina. Malgrat això jo no podia dormir i m'acostava al meu germà cercant protecció perquè tenia por que els reis no em trobessin desperta i s'enfadessin, a més només sentia que sorolls inquietants, el misteri, però al pare no li agradava gaire i és així que sempre remarcava que els reis duien els regals, però que era ell qui els pagava. Amb tot plegat jo només em podia fer un embolic.

Em costa una mica estar d'acord amb el títol perquè, almenys pel que recordo, de feliços no sé pas si n'érem gaire.