La ignorància

A qui no li ha passat trobar-se ficat en una conversa sense estar ben segur que coneixem la persona amb qui estem parlant.

I posats a fabular, podria ser també que ens sentim atrets pel nostre interlocutor i ens deixem portar per la fantasia de la possible aventura, o senzillament per la curiositat del moment.

En principi això és el que els sembla passar als nostres protagonistes, la Irena i en Josef, dos immigrants que es retroben (o potser no) passats uns anys des que van marxar de la seva terra i varen viure un fugaç encontre a París sense més conseqüència que la màgia del moment, abans que cadascun d'ells visqués la seva pròpia vida.

I ara tots dos tornen a seure de costat en la mateixa sala d'espera mentre esperen l'avió que els ha de retornar a la seva terra, la que per motius polítics varen abandonar fa molts anys.

I sembla que es reconeixen, que podran reprendre quelcom més que una llarga i intensa conversa que havien començat asseguts en un bar.

Però coneguem-los una mica més:

La Irena:

Va marxar d’aquí com una joveneta ingènua, i torna madura, amb una vida al darrere, una vida difícil que l’omple d’orgull.

(...)

Tothom pensa que vam marxar per dur una vida fàcil. No saben com n’és, de difícil, fer-se un lloc en un món estranger. Imagina’t, deixar el país amb una criatura i portant-ne una altra al ventre. Perdre el marit. Pujar dues filles enmig de la misèria... 

(...)

Em vaig casar molt jove, només per fugir de la meva mare. (...) En aquest moment vaig cometre un error, un error difícil de definir, incomprensible, però que va ser el punt de partida de tota la meva vida i que mai no he aconseguit reparar.

En Josef:

Tots els emigrats han tornat, o almenys han aparegut per aquí.

(...)

La vida de l’home dura uns vuitanta anys de mitjana. (...) Si un emigrat, després de vint anys viscuts a l’estranger, tornès al país natal amb cent anys de vida per endavant, no experimentaria l’emoció del Gran Retorn, probablement no el veuria ni tan sols com un retorn, sinó simplement com una de les nombroses giragonses en el llarg recorregut de la seva existència.

(...)

M’imagino l’emoció de dues persones que es tornen a veure al cap de molts anys. Temps enrere van estar units i pensen que estan lligats per la mateixa experiència, pels mateixos records. ¿Els mateixos records? Aquí ja comença el malentès; no tenen els mateixos records; tots dos guarden del passat dues o tres petites situacions, però cadascú les seves. 

(...)

Tothom s’equivoca pel que fa al futur. L’home només pot estar segur del moment present. Però ¿és del tot cert això? ¿De debò pot conèixer el present? ¿És capaç de jutjar-lo? És clar que no. Perquè, algú que no coneix el futur, ¿com podria entendre el sentit del present? Si no sabem cap a quin avenir ens porta el present, ¿com podem dir si aquest present és bo o dolent? 

Grafit a Sabadell

I tot i que potser la màgia s'esvaeix, sempre resta la il·lusió:

Quan Irena va veure Josef a l’aeroport, es recordava de cada detall de la seva aventura; Josef no es recordava de res.

(...)

Ella ho comprèn tot: no és tan sols que ell hagi oblidat la seva trobada al bar, la veritat és pitjor: no sap qui és ella! No la coneix! A l’avió, ell no sabia amb qui estava parlant. I llavors, de sobte, se n’adona: mai no s’ha dirigit a ella pel nom! 

 

La ignorància

Milan Kundera

Traduït per Imma Monsó

195 pàgines