Caminar...

 

Sabadell, Juliol 2020
La Salut

Caminar no és cap esport. Posar un peu davant de l’altre és un joc d’infants. No dona cap resultat, cap xifra.

Malgrat això, s’ha intentat de crear un nou mercat d’accessoris: sabates revolucionàries, mitjons increïbles, motxilles molt eficaces, pantalons que fan meravelles... S’intenta de fer-li entrar l’esperit de l’esport: ja no es camina, es “fa un tresc”. 

Pràcticament així comença aquesta llarga reflexió del què significa i ha significat caminar al llarg dels anys i per diferents persones, algunes d'elles prou conegudes.

I a partir d'aquesta introducció, que ja m'ha atrapat perquè, com he explicat en diferents ocasions, caminar és quelcom que sempre he practicat i que m'ha acompanyat i ajudat en etapes especialment complicats de la meva vida, segueix amb un munt d'exemples dels quals en recolliré alguns fragments per si poden ser d'utilitat a algú.

Caminar no vol dir  anar de presa. Cadascú ho farà al seu ritme i segons les necessitats i capacitats de cada moment:

No s’ha trobat res millor que la marxa per anar més lentament. Per marxar només calen dues cames. La resta és sobrer. Que voleu anar més de pressa? Llavors no camineu, feu una altra cosa: rodeu, patineu, voleu. No camineu pas. Caminant només hi ha una marca que compta: la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges. Caminar no és cap esport. 

No es necessita cap gran infraestructura ni cap gran equipament, tret d'un bon calçat, per sortir a caminar:

Què es necessita, quan es camina? (...) Quan s’ha de triar entre el que un s’endú i el que deixa, no hi val cap consideració d’efecte, cap consideració d’aparença, ni de confort o d’estil, cap càlcul social no hi ha d’intervenir. Només compta una determinada relació estreta entre el pes i l’eficàcia. 

(...)

El que és elemental es mostra com la plenitud de la presència. El que és necessari es distingeix encara del que és útil.

I comencen les referències a personatges públics que van fer del caminar una bandera (Segons l'autor):

Nietzsche va ser un caminador remarcable, tenaç. Sovint en fa esment.

(...)

Friedrich Nietzsche camina, camina com si treballés. Treballa caminant.

(...)

I caminant, dominant el món i els homes, compon a l’aire lliure. (...)En deu anys escriurà els seus llibres més importants. 

Rimbaud va caminar durant tota la seva vida.

(...)

1875: des de Stuttgart decideix anar a Itàlia.

1876: més que caminades, aventures.

1877: marxa cap a Bremen.

1878: des de Marsella, agafa un vaixell cap a Egipte, però de seguida emmalalteix i és repatriat. 38

Sempre el mateix moviment, la mateixa lenta oscil·lació: l’hivern avorrit a casa seva, dominant la seva impaciència, estudiant diccionaris de llengües; la resta de temps, a provar fortuna.

(...)

Rimbaud va morir el 10 de novembre de 1891. Acabava de complir els trenta-set anys. 

Kant va néixer i morir a Kaliningrad. Mai no va abandona la seva vila natal, no va viatjar mai. (...) Com Nietzsche, però amb intensitats diferents, més enllà de l’escriptura i de la lectura, només dues altres coses l’ocupaven: l’obligació de la seva passejada i el que calia menjar.

(...)

De temperament fràgil, a Kant li agradava pensar que devia la seva longevitat (vuitanta anys) el seu règim de vida inflexible. 

Al mes de desembre den 1920, Gandhi anuncia la independència de l’Índia “l’any vinent”, si tothom segueix la via que ell ha traçat.

(...)

Per a Gandhi, caminar és privilegiar les energies lentes de la resistència. (...) Per això hi ha alguna cosa d’orgull en la marxa: estem drets.

(...)

Gandhi mai no va deixar de caminar durant tota la seva vida. 

I deixant ja els personatges caminadors, un recull de definicions respecte al fet de caminar:

Els ritmes van, venen, es creuen. Perquè anar al propi pas no vol dir caminar de manera absolutament uniforme. (...) Perquè la solitud també es comparteix, com el pa i el dia.

(...)

Sempre es camina en silenci.

(...)

Caminant no es fa res, res que no sigui caminar. (...) És precisament per això que cal desconfiar dels que caminen molt i massa lluny: ja ho han vist tot i només serveixen per fer comparacions. L’infant etern és el que mai no ha vist res de tan agradable, perquè no fa comparació.

(...)

La caminada no només és una passejada incerta, un deambular solitari. Ha pres, dins de la història, formes codificades que en fixaven el desenvolupament, el ritme i la finalitat. El pelegrinatge forma part d’aquestes grans formes culturals.

En Fréderic, fila molt prim i diferencia entre el caminar i passejar:

Per començar, caminar és una cosa diferent de deambular amunt i avall, que en el fons no seria més que una altra manera de desenvolupar l’obsessió d’una idea o el fil d’una meditació. (...) Marxar per passejar és una altra cosa: es diu adeu al treball. (...) Un cop a fora, el cos va al seu ritme i l’esperit se sent lliure, és a dir, disponible.  

Sabadell, març del 2014
Camí del bosc de Can Bonvilar

En la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, l’extrema regularitat dels passo, la seva uniformitat. (...) El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir.

(...)

La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.

(...)

El paisatge és un paquet de sabors, de colors, d’olors en què el cos s’impregna. 

Caminar, una filosofia

Frédéric Gros

Traducció de Francesc Roma i Casanovas

181 pàgines