Fa poc comentava en una entrada el tema de la mort. Des d'una altra vessant enrevessada i complexa, reprenc el tema:
La mort és sempre la mateixa,
però cada home es mor a la seva manera.
En Malone, un dels protagonistes, fa gairebé vint anys que és farmacèutic, fa uns dies que no es troba bé, però s'estima més auto enganyar-se (qui no ho faria) i insisteix a receptar-se alguns remeis innocus i ineficaços, mentre la malaltia va avançant de manera inexorable:
Farmacèutic durant quasi vint anys, havia receptat trilions de remeis per a trilions de queixes: estrenyiment, problemes de ronyó, brosses als ulls i d’altres mals. (...) Essent ell mateix també un bon pacient, s’havia receptat la desagradable sal hepàtica quan calia.
(...)
Amb la por de parlar amb els metges, incapaç de parlar de cap intimitat amb la seva esposa, en Malone només vagarejava desorientat en silenci.
(...)
Sovint caminava sense rumb
pels carrers del poble: pels suburbis plens de gent, ronsers, que envoltaven la
filadora o pels barris negres o pels carrers de la classe mitjana amb cases
plantades damunt d’una gespa pulcra. (...) En Malone va cercar consol a
l’església.
Arriba el torn del jutge Clane, un dels veïns i amics d'en Malone. El jutge, un home amb una fortuna considerable, vidu de fa un temps, tenia també un fill, una jove promesa en molts sentits, que es va suïcidar:
Els morts encara vivien a la carregada casa victoriana de mobiliari feixuc. (...) Però encara que per tota la casa hi hagués recordatoris de les vides dels morts, la circumstància de la mort mateixa no s’esmentava mai, ni tan sols implícitament.
(...)
Envoltat de les coses de la seva dona, amb el dolor reprimit amb el temps, el jutge només de tant en tant pensava en la senyoreta Missy (la seva dona morta), sobretot a l’hora d’esmorzar. Només usava les seves coses
El jutge, que té al seu càrrec un net adolescent, en Jester, està greument malalt de leucèmia, però ho manté en secret.
Fins que un dia:
Un dia el jutge va caure al bany i hi va estar ajagut durant hores fins que en Jester, que dormia el son sa d’un jove, va sentir els crits del seu avi. El “petit atac” havia estat instantani i el jutge desitjava que la recuperació fos també tan inesperadament ràpida.
En Jester, també amaga un secret, acaba de descobrir la seva homosexualitat:
Qui sóc? Què sóc? Cap on vaig? En Jester finalment va trobar la resposta a aquestes preguntes, els fantasmes que li habitaven el cor adolescent.
Ara mateix se sent perdudament atret per en Sherman, un treballador de l'avi que és negre, cosa que el jutge considera que pertany a una raça inferior que mai no podria barrejar-se amb els blancs.
En els vells temps havia estat membre del Ku Klux Klan i l’havia enyorat quan l’havien aniquilat i ja no havia pogut anar més a aquelles reunions de llençols blancs a Pine Mountain i omplir-se d’un poder secret i invisible.
(...)
El blanc és blanc i el negre és negre, i no es mesclaran si ho puc impedir. (Li assegura al seu net)
(...)
Jo (Sherman) vibro amb cada injustícia que es fa a la meva raça. Vibro... vibro... i vibro, saps?
Jo (Jester) també ho faria, si fos de la teva raça.
Mentrestant, en Sherman va vivint també entre fortes contradiccions, odia l'home blanc i sent atracció per en Jester:
El jutge es plantejava si el seu amanuense (En Sherman) era tan brillant com s’havia pensat, i en Sherman es demanava si el vell hi tocava.
(...)
En Sherman no oblidava que el jutge havia estat congressista, un dels càrrecs més elevats dels Estats Units, i que coneixia gent de les altes esferes.
Arriba un punt en què es planteja deixar el jutge, que de la mateixa manera que el menysprea pel seu color, valora la seva capacitat pel treball:
En Sherman no va acomplir l’amenaça de deixar el jutge, però la seva relació s’havia deteriorat molt.
 |
| Òdena Maig 2018 |
Les vides dels quatre protagonistes s'encreuen i s'influencien inexorablement, mentre les seves respectives relacions arriben a límits irreparables. Ja no hi ha marxa enrere.
Sí, en Jester va intentar avisar en Sherman, però en Sherman no es deixava avisar.
(I això va ser el seu final)
Rellotge sense
busques
Carson McCullers
Traducció de Marta
Ferré i Antoni Picornell
278 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada