No havia llegit res d'en Jair Domínguez i el títol em va cridar l'atenció. No ha estat el que esperava.
Tot i que sembla començar amb força:
El coneixement et fa lliure i
poderós, et diuen, però el que et fa lliure i poderós són els diners. Vam
estudiar carreres absurdes perquè no volíem treballar de cambrers i mira on som
ara.
Docs, va, som-hi em vaig dir. I comença el relat:
Visc en un edifici de vuit plantes, en un pis de quaranta metres
quadrats -més o menys, sóc molt dolent calculant distàncies, però és el que em
va dir la propietària- on no hi ha res de superflu. Dormitori, menjador, cuina
i lavabo. Al dormitori hi ha un llit, al menjador una taula, a la cuina un microones.
Bé, ja ens hem situat, i ara què?:
La gent es mor dia si dia
també. No cal una plaga, però la pandèmia accentua el drama. Posaves la tele i
es parlava de “forat demogràfic”(...) Imatges de gent intubada, d’infermeres
plorant, d’hospitals col·lapsats i d’ambulàncies amunt i avall. (...) Després, quan la societat ja
estava prou horroritzada i calia animar-los una mica, ens posaven tot de
noticies esperançadores.
(...)
Però el pitjor -molt pitjor
que l’allau de morts- era la crisi econòmica.
Uix, em temo que no estàs dient res de nou, és més: Et repeteixes:
No és que tingui lligams materials
amb res -crec-. De fet, m’he esforçat molt per no sentir-me controlat per les
meves possessions.
(...)
Morir-te de càncer als cinquanta és una
vergonya. Allò no podia ser. Has d’esgotar la vida. Has de viure cent anys, si
pot ser, encara que sigui amb bolquers i vomitant bilis sobre la infermera.
(...)
Em pregunto en quin punt vam
decidir que podríem disposar dels animals perquè ens fessin companyia. Qui va
ser el boig que va pensar que un gat estaria millor amb un ésser humà que
campant lliure pels carrers empaitant rates?
Sembla que vol seguir explicant-nos les seves vivències una mica absurdes:
Als hospitals sempre em faig
un embolic. No sé quina és la diferència entre “consultes externes”,
“admissions”, “recepció” o “urgències”. Si m’he amputat un braç en un accident
entenc que he d’anar a urgències. Però, i si es tracta d’una cosa més lleu? Una
dislocació per exemple. No vull saturar el sistema sanitari.
(...)
Tinc un calaix amb drogues. De
fet, quan vaig fer la mudança hi vaig escriure DROGA en un pòstit. Allà hi tinc
de tot. També medicaments caducats que no vull llençar perquè un tio que
estudiava amb mi i que era fill d’una farmacèutica em va dir que els
medicaments caducats funcionaven molt millor que els que no ho estaven.
En definitiva: una història (?) delirant i
absurda que recull els pensaments i les vivències d'un jove que es guanya la vida fent de fumigador, en una ciutat decadent, bruta i violenta. Potser podríem considerar que té algun moment divertit, però en general m'ha semblat totalment
prescindible.
Si algú la llegeix o l'ha llegit m'encantaria saber la seva opinió.
No sempre s'encerta amb les lectures.
 |
| Grafit a Sabadell |
.
Estructures
profundes
Jair Domínguez
217 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada