El color de la pell.

Grafit a Sabadell

Un relat complex, que abasta la vida de dues bessones, la Desiree i la Stella, que viuen el color de la seva pell de forma totalment distinta. Una reflexió interessant i crec que original al respecte.

Està confegida en sis parts que amb canvis d'època i també de punts de vista, ens narra l'evolució vital de les dues germanes:

Les bessones havien desaparegut catorze anys enrere, feia gairebé tant temps com el temps que havien passat al poble.

(...)

Les bessones Vignes es van esfumar el 14 d’agost del 1954, just després del ball del Dia del Fundador.

La desaparició, malgrat que hi va haver qui va especular, havia estat voluntària, però aquest primer acord no durarà gaire i tot plegat està condicionat pel color de la pell, de les seves pells:

Al cap d’un any, les bessones es van separar i la seva vida es va dividir en dues parts iguals, com l’òvul que havien compartit. La Stella es va convertir en una blanca i la Desiree es va casar amb l’home més fosc que va trobar.

(...)

La idea de marxar de Mallard va ser de la Desiree, però la de quedar-se a Nova Orleans va ser de la Stella, i, durant anys, la Desiree va intentar entendre per què.

I així trobem que al 1978 la Desiree va anar a parar a Los Àngeles, mentre que la seva germana Stella, s'havia convertit en una bonica jove aparentment blanca, havia contret un matrimoni socialment molt convenient, sempre amagant al seu marit i a tothom els seus orígens: 

Anys enrere, a Nova Orleans, havia dit la mateixa mentida al Blake: que era filla única i que se n’havia anat a viure a Nova Orleans després que els seus pares morissin en un accident, i havia donat a llum una preciosa nena, que, malgrat els neguits i les incerteses durant l'embaràs, no presentava cap indici del color dels seus orígens racials per via materna:

S’havia convertit en blanca només perquè tothom creia que ho era.

(...) 

Però a vegades mentir era un acte d’amor. Feia massa temps que la Stella mentia per dir la veritat ara, o potser ja no quedava res per descobrir. Potser la Stella ja s’havia convertit en una altra. 

(...)

Per què no havies de ser blanca, si podies? Fos com fos, continuar sent qui eres o convertir-te en una persona nova era una tria. Ella havia optat per la decisió racional.

I trobem que passats els anys, mentre la Jude, la filla negra de la Desiree, troba plaer quan es dedica seriosament a córrer: 

Corria perquè l’entusiasmava, perquè volia ser bona en alguna cosa, perquè el seu pare també havia corregut a la Universitat d’Ohio, i, quan la Jude es fixava els tacs pensava en ell. 

(..)

Li deien Quitrà

Mitjanit. Negreta. Bombó... 

La  Kennedy, la seva cosina blanca, que havia començat una amistat amb la filla negra d'uns veïns, desconeixedora dels seus orígens, era imbuïda per la seva mare a mentir:

Com qualsevol altra cosa, mentir a la seva filla es va fer cada vegada més fàcil amb el pas del temps. També estava ensenyant la Kennedy a mentir, tot i que la nena no ho sabria mai.

(...)

La Kennedy Sanders no era altra cosa que una noia de Mallard (El poble natal de la seva mare) plena d’arrogància que es creia la ficció que li havien explicat. 

Se'm fa difícil entendre les raons de la Stella per renegar del color de la seva pell, i passar-se la vida mentint a tothom i potser a ella mateixa, però, és clar, jo mai no m'he trobat en la seva tessitura. 

Si seguiu l'enllaç podreu recuperar una interessant i aclaridora entrevista a Brit Bennett, l'autora. 

 

La meitat evanescent

Brit Bennett

Traducció de Marc Rubió

399 pàgines