Afusellats

Barcelona
Gener 2018

Un títol que, almenys en el meu cas, em va produir una certa confusió. 

Però no es tracta de matar ni denunciar cap mort, sinó que ens porta quatre relats de quatre escriptors fonamentals de la literatura catalana del segle XIX i, en algun cas, principis del XX.

Ens ho comenta al pròleg, la seva recopiladora, la Marina Porras:

Escrits entre finals del segle XIX i principis del XX, aquests quatre relats són testimonis de la incomoditat que sentien aquests escriptors davant un món que canviava massa ràpid per a ells. 

Almenys tres dels relats els havia llegit fa uns anys (força, val a dir), però no m'ha importat gens fer una relectura.

1.- "La Bufetada" escrit per en Narcís Oller Moragas (1846-1930):

Per bon minyó que fos, en Llorenç tenia un ofici massa grosser per a escaure a una noia d’aquelles bones qualitats.

(,,,)

L’empresa de la seva dona produïa quatre vegades més que son jornal de carnisser; l’Anneta n’era l’anima.

(...)

Entre ella i son marit s’havia aixecat un mur indestructible, una antipatia eterna, que ella no sabria dominar. La galta inflada, cremosa, agravava amb el dolor físic el dolor moral. Res de perdó; impossible el perdó. Prou!!

La història té un final gairebé escabrós i molt punyent que havia oblidat.

2.- "Dia de sentència" escrit per en Raimon Casellas i Dou (1855-1910):

Segons contaven per entre els rotlles, el Llarg era home de valiment i el protegien personatges d’upa, perquè, formant part d’una patuleia armada, en un moment de perill havia salvat la vida a un polític dels més grossos.

(...)

Hi va haver espectadors que van girar el cap tot de seguida. N’hi va haver que es cobrien amb les mans la cara o mig tancaven els ulls, entre extremituds d’horror i curiositats bestialment voluptuoses

(...)

I tot garlant dels horribles episodis presenciats al glacis, de la tremolor del condemnat, del visatge del botxí, semblava que les parelles sentissin créixer, amb el record, imperioses lascívies, com si el dimoni de la luxúria s’animés amb els horrors del patíbul. 

La constatació que quan ens trobem entre una multitud amb molta facilitat podem perdre la nostra identitat i sentir-nos arrossegats per la disbauxa.

Algun cop m'he demanat si seria possible en l'actualitat fer d'un ajusticiament un espectacle públic. Normalment em responc que sí i que molt probablement, tindrien èxit.

3.- "Carnestoltes" Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) 1869-1966):

Era dimarts de Carnestoltes, feia tres dies que no parava de veure disfresses, i la pobra marquesa ja n’estava tipa i ben tipa del banal espectacle.

(...)

D’ençà que havia entrat a servir a la senyora -que aleshores encara no era la senyora marquesa, sinó la filla del senyor marquès- no pensà més que en ella ni visqués més que per a ella.

(...)

A força d’heroisme callat i net de càlcul, la Glòria anà pujant per graus als ulls de sa mestressa, passant d’animalet sense importància a servidor útil, després preferit, més tard imprescindible, per a devenir a la fi quelcom fora de qualificació que s’enganxa a l’ànima i la domina secretament sense sospitar-ho. 

No l'havia llegit i tampoc no m'ha semblat massa en sintonia amb la resta de relats. De fet, si haguera de destacar alguna cosa, seria el fet lamentable que pel fet de ser una dona calgués amagar-se per escriure sota un pseudònim masculí.  I si us hi fixeu en les dates, no estem parlant pas de la prehistòria.

4.- "L’Afusellat" d'en Marian Vayreda i Vila (1853-1903).

Qui ha fet alguna vegada el camí d’Olot a Vic passant per Collsacabra pot ben dir que coneix el clàssic viatjar de nostres avis.

(...)

Vaig saber que el meu company era un antic carlista de la guerra dels Matiners i que, fet presoner per sorpresa per un enemic personal seu, fou passat per les armes, lo que li havia valgut l’apodo que portava (L’afusellat). 

(...)

Sols tenia, a pesar de tot, que de la seva desgràcia no en voldria parlar. En quant a lo de donar-li un disgust, Déu m’ho perdoni, era el que menos me preocupava.

Tot i ser una història molt diferent a la d'en Casellas, la reflexió no és gaire distinta: Pot ser que un ésser humà gaudeixi amb el patiment d'un altre, fins el punt de fer-lo degradar-se arrossegant-se fins a descobrir les seves passions més inhumanes?. La resposta, un cop més és que sí. 

Barcelona
Gener 2018

  

Afusellats

4 relats modernistes

130 pàgines