La doble mort d'un anarquista

La mare, que era qui solia ser més activa compartint reflexions, en parlava pestes dels anarquistes. Ella, i tota la seva família, inclòs un germà desaparegut, eren republicans convençuts i no tenien cap bon concepte dels anarquistes als que havien vist (deien) fent barbaritats, disparant trets a l’aire des dels terrats (Els "pacos" els deien, basant-se en el soroll que feien els dispars  pac- pac...) per crear ambient bèl·lic entre la població ja prou espantada i famèlica.

De fet, els posava al mateix nivell dels clergues, ja podeu comptar que no pas per res de bo. El pare, callava, però assentia.

Una de les raons per decidir-me a llegir aquesta història és, potser, per copsar un altre punt de vista.

Però abans d'entrar de ple en la historia ens aturarem en el Pòrtic, on l'autor ens situa:

El binomi anarquia i violència és ben present. (...) Vaig decidir escriure aquesta novel·la històrica basada en fets històricament provats protagonitzats per personatges reals, i que es combina amb personatges de ficció i esdeveniments inventats, per tal d’intentar muntar una obra que sigui agradable de llegir, però que, per sobre de tot, ajudi a conèixer una pàgina singular de la història.

I també que ens faci entendre aquells fets violents que durant molts anys van ser inexplicables. 

Aquesta novel·la, que ja hem vist que es basa en fets reals, està escrita des de dos suposats punts de vista i amb pràcticament cent d'anys de distància.

Un dels punts de vista és el que, al 2012, la família descendent dels primers habitants de la casa a La Fatarella, troben en un diari amagat el relat minuciós que començà la seva avantpassada, l'Antònia.

Al novembre del 1895, l'Antònia Colom Vicens, que va ser companya d'en Santiago Salvador, no sembla tenir massa bon concepte dels seus companys de l'UGT:

Des del dia fatídic en què el meu estimat -l’ara famós Santiago Salvador Franch- va llençar dues bombes Orsini a la platea del Gran Teatre del Liceu, ja no em queden forces per lluitar per cap altra cosa que no sigui la nostra filla, i per tenir el cap clar i les idees endreçades, que falta em fa. 

(...)

Un dia vaig anar a la seu de la Unió General de Treballadors (UGT) Allí, els que es diuen representants dels obrers van arribar a dir-me que estaven d’acord amb l’ajusticiament del meu home, just perquè era un criminal. 

(...)

Des que em van matar el marit, el meu estimat Santiago, no hi ha setmana que no rebem la visita de la policia a de la Guàrdia Civil. 

(...)

Resulta que a partir de l’atemptat del dia 7 de juny de 1896, el del carrer dels Canvis Nous, atribuït inicialment al moviment llibertari, s’intensifica la repressió contra nosaltres, els anarquistes. (...) D’això els companys en diuen un atac de falsa bandera, ja que s’organitza des dels budells de la repressió. Cal que se sàpiga! 

Tot i que el relat s'estronca, el continua la seva filla:

Els dies posteriors a la mort de la mare (Assassinada i la filla agredida i violada per tot el grup, que com a conseqüència dona a llum bessons) vaig prometre’m continuar amb la seva labor de deixar testimoni escrit dels aspectes més punyents de la nostra vida. 

(...)

Torno a agafar el llapis a mitjans del mes de juliol de 1922, després de molts anys de no fer-ho (...) Però encara hi ha un motiu afegit, engrescar els meus fills a escriure tots plegats, per tal de tenir-los una mica més a prop meu i controlats. 

Recullo uns comentaris vers la Segona República que m'han semblat especialment interessants pel tema que exposa:

A la CNT hi ha dues opinions confrontades: d’una banda hi ha la dels militants més antics, que volen avançar de manera segura cap a la Revolució, i, de l’altra, es pronuncien els nouvinguts que aposten per la línia d’acció directa de la FAI.

(...)

Lluis Companys, ara d’Esquerra Republicana de Catalunya, intenta un aproximament polític a la nostra organització. No sabem si els d’ERC van a la recerca d’una aliança amb la CNT o si es mouen amb l’ànim de neutralitzar la potència del sindicat. (...) si no van les coses al seu gust, en lloc dels obrers lluitadors que ara ens consideren passarem a ser denominats uns “murcianos”, els morts de fam que han vingut a Catalunya i no s’hi saben adaptar. 

(Els meus avis materns havien vingut de Múrcia cercant una vida millor. Van estimar la seva terra natal i també Catalunya on van trobar feina, es van casar i van tenir tres fills. La Guerra ho va estroncar tot).

Unes suposades cartes escrites per l'antic membre del POUM fan estremir la nostra narradora, potser perquè l'implicat és un dels seus fills:

Els meus fills són com el dia i la nit, el contrast entre el seny i la rauxa, fins a l’extrem de ser ben diferents.

(...)

Els milicians del POUM s’han especialitzat a matar capellans i són el terror de la comarca.

(...)

Aquesta darrera carta em deixa molt mal cos, perquè al darrere de les paraules del meu fill hi endevino un punt tràgic, com si estigués a les envistes de la mort. Aquesta nit dormiré malament. 

Com podem observar pel contingut de les suposades cartes d’un militant de la FAI, l’autor es decanta per la conxorxa dels comunistes cap a la CNT-FAI.

No puc pronunciar-me en aquest sentit, ja que tot el que pugui saber, com he dit de bon començament, ha estat per comentaris fets a casa per la mare i que personalment desconec, però el que sí sembla també clar és la violència que van exercir contra bona part de la població i no només contra els feixistes.

S'esmenta també el tema de les col·lectivitzacions forçoses de les terres de conreu que, segons diferents estudis i opinions, va ser molt controvertit, fins i tot està documentat que alguns camperols  (desconec si molts o pocs) van ser morts per negar-s’hi.

Alguns partits acusen els llibertaris d’aixoplugar en l’organització funestos personatges com el Sec de la Matinada, el Madriles, Fresquet, Martí, Avellanet i altres, però el cert és que quan es va haver d’actuar contra els colpistes, nosaltres vam ser els primers i, quan es produïren malifetes, caldria repartir-les entre els grups que les protagonitzaren, no atorgar-les només a la CNT-FAI.

(...)

Per si no hi hagués prou injustícies, s’obriren processos contra els revolucionaris de la CNT-FAI que havien sobreviscut als Fets de Maig i a la violència planificada pels comunistes del PCE i del PSUC. Tot plegat fa olor de podrit. 

Tanmateix, cal recordar que la guerra s’ha perdut, en bona part, a causa de les incompetències i de les ambicions d’alguns militars i de molts polítics. 

Visita a La Model
Juliol 2017

Hi ha dues morts, la física i la de l'oblit.

 

La doble mort d’un anarquista

Josep Gironès

421 pàgines