En terres baixes

Escrita des del punt de vista d'un infant, "En terres baixes"  de Herta Müller (Premi Nobel de literatura al 2009), i que va ser prohibida a la Romania comunista del 1982, narra el dur dia a dia tenallats per la fam, i l'extrema pobresa de la família, on queda palès el sofriment dels sueus, que segons la Viquipèdia:

Suàbia (en alemany: Schwaben o Schwabenland) és una regió històrica i lingüística d'Alemanya que estava formada per la major part de l'actual estat de Baden-Württemberg (en concret, el Württemberg històric i la província de Hohenzollern o Hohenzollerische Lande) a més de l'actual regió administrativa de Suàbia. Tàcit dóna noves notícies sobre els sueus, com un dels pobles germànics que van lluitar contra l'Imperi el segle I i indica que van emigrar en dos grups: un que es va traslladar a Bohèmia i un altre a l'Elba i a l'Oder). Tàcit dóna al seu país el nom de Suèvia (derivat després a Suàbia), vivint en territoris situats al nord i est dels que ocupaven sota Cèsar. Probablement, durant algun temps, els sueus van quedar sota influència de Roma, però més tard van tornar a desenvolupar una política hostil. Claudi Ptolemeuconsiderava inclosos en els sueus els longobards, els semnons i els angles de la regió de Magdeburg, esqueixats dels angles del Schleswig. Quan els romans van conèixer millor Germània, el nom de sueus es va deixar d'usar per assignar a cada poble o tribu el seu propi nom. A l'edat mitjana, es considerava que Baden, Vorarlberg, l'actual principat de Liechtenstein, l'actual Suïssa de parla alemanya i l'Alsàcia (que actualment pertany a França) formaven part de Suàbia.

                                                                                                        Viquipèdia

La Herta, va concedir una entrevista al diari El País, el 17 de gener del 2017 on, entre altres coses, repassava una etapa de la seva vida i un extracte de la qual recullo a continuació:

Estimulada por las preguntas, Herta Müller repasa su vida de descendiente de suabos emigrados a Rumanía. Durante la guerra, su padre fue miembro de la SS; después de la guerra, a su madre la deportaron al gulag soviético. Müller describe la marginación de alguien que pertenece a una minoría lingüística y cultural y además no comulga con la ideología imperante, la comunista. Al sentirse excluida, Müller empezó a refugiarse en la escritura. Pero sus libros la echaron directamente a los gélidos brazos de la temida Securitate que durante años la amargó con sus amenazas e interrogatorios hasta que Herta se decidiera por el difícil camino del exilio, dejando atrás a su madre y sus amigos. 
                                                                                         El País 17 gener 2017

I poca cosa més puc afegir, només quatre apunts dels fragments que m'han deixat més empremta, potser perquè, salvant les enormes distàncies, i segurament una mica d'esquitllentes, m'han recordat la meva pròpia infantesa en la difícil època de postguerra i pertanyent al que va ser el bàndol perdedor:

La mare no sap que sap que tantes coses no tenen sentit. L’avi de vegades sap que no sap el que sap. 

(...)

El dia de festa es va esguerrar com tots els dies de festa a casa meva. 

(...)

Durant la missa no es pot ni plorar, només durant el sermó. Tampoc no és permès d’aixecar-se. 

(...)

El pare era un mentider. I tots els qui l’envoltaven també mentien amb el seu silenci. 

Tot i que en el meu cas, vaig néixer a Barcelona, entenc les penúries per no tenir sempre el calçat adequat i dur els vestits la primera temporada que te'ls compraven, (quan cobraven la "paga extra"), amb una gran vora perquè havien de fer-se durar el més possible, tot i tenir en compte que a mesura que s'anava creixent, es deixava anar la vora. A l'hivern, s'afegia a sota el vestit un jersei i amb uns mitjons gruixuts que sempre acabaven lliscant cames avall, una bufanda i alguna peça d'abric, anàvem passant com bonament podíem:

A l’hivern anaven al poble d’un en un i a l’escola per torns, perquè a casa no hi havia prou sabates per a tants peus. A casa no es trobava a faltar ningú. Si un no hi era, n’hi havia un altre. 
(...)
Ara només hi ha una nena a casa, i té sis parells de sabates, i què. La casa està buida, i les sabates sempre estan netes i polides, perquè no deixen que camini pel fang i, quan plou, la porten en braços. 

Evidentment, a Barcelona els cels no es veien amb la mateixa nitidesa, però això sí, també tinc el record d'una claror crepuscular que a la tardor s'escolava per la finestra de l'habitació i que a mi sempre em feia badar ensonyada. I sí, també coincideixo en què el crepuscle era a les cares de la gent que m'envoltava:

Al poble sempre hi ha una claror crepuscular, em va dir. Mai no acaba de ser ni de nit ni de dia. No hi ha ni albada ni crepuscle. El crepuscle és a les cares de la gent.