En 1956, Julien Gracq, pseudònim de Louis Poirier, termina una novela en la que llevaba inmerso tres años y que vería la luz
póstumamente en 2014. He llegit que l'autor, que havia mort el 2007, la va deixar inconclosa, però aquest és un extrem del què no n'estic segura i val a dir, que tot el relat té un toc una mica surrealista que m'impedeix saber si realment la història acaba tal com queda recollida al llibre o potser l'autor seguia treballant en donar-li un final diferent.
No sabem amb certesa en quina època està situada l'acció, tot i que per les descripcions dels escenaris i els estris bèl·lics que s'empren, així com els mitjans per desplaçar-se, podem aventurar-nos a afirmar que ens trobem en època medieval.
El lloc? L'autor ens situa en "El Reino" on un reduït grup d'amics decideix sortir de la ciutat emmurallada per enfrontar-se als bàrbars que els tracten d'envair, tot i que segons ells mateix reconeixen, en realitat no estan vivint malament:
No sabem amb certesa en quina època està situada l'acció, tot i que per les descripcions dels escenaris i els estris bèl·lics que s'empren, així com els mitjans per desplaçar-se, podem aventurar-nos a afirmar que ens trobem en època medieval.
El lloc? L'autor ens situa en "El Reino" on un reduït grup d'amics decideix sortir de la ciutat emmurallada per enfrontar-se als bàrbars que els tracten d'envair, tot i que segons ells mateix reconeixen, en realitat no estan vivint malament:
A fin de cuentas,
vivíamos bien. Cada estación aportaba sus frutos y sus placeres, y la Tierra
del Ocaso no era avara.
(...)
(...)
Recuerdo, no
obstante, cuán fácil y cómoda era la vida en Bréga-Vieil.
(...)
(...)
A quienquiera que
hubiese pretendido que el miedo reinaba en Bréga-Vieil lo habrían tachado de
loco, y soy consciente de que me costaría definir aquella torpeza espiritual,
aquel rasgo de ensimismado desinterés que se apoderaba de nosotros. Hay muchos
modos de tener miedo, y el de Bréga-Vicil era en apariencia uno de los más
benignos.
Això és el que creuen i ens fan creure els tres protagonistes inicials, però la realitat, segons avancem en el relat, veurem que és tota una altra:
Això és el que creuen i ens fan creure els tres protagonistes inicials, però la realitat, segons avancem en el relat, veurem que és tota una altra:
Se diría que a
cada decisión con que nos expresamos, el mundo es imprevistamente fertilizado
(…) El hecho primero y principal había sido la decisión de partir; el segundo
fue, justo después, persuadirnos de que partir no sería tan difícil.
(...)
(...)
Una dificultad
que se nos presentó enseguida fue comprender que no saldríamos tan fácilmente
del Reino como habíamos pensado.
(...)
(...)
En el fondo, al
Reino no le gustaba la imagen de sí mismo, por la que tan lejos de sus
fronteras combatían pequeñas cuadrillas como criaturas abandonadas: imagen que
se pretendía heroica, remozada con la niebla de la sangre derramada, imagen que
se negaba a reconocer y que, al mismo tiempo, le fascinaba.
Aviat se n'adonen que la seva empresa presenta serioses dificultats i que cal poder comptar amb més mans per dur-la endavant i així:
Aviat se n'adonen que la seva empresa presenta serioses dificultats i que cal poder comptar amb més mans per dur-la endavant i així:
Enseguida tuvimos
que pensar en ampliar nuestro grupo porque los caminos de este lado de la
frontera apenas eran ya seguros.
Són moltes les dificultats amb que es troben al llarg del seu viatge, gairebé iniciàtic, múltiples perills els assetgen, privacions i malalties els van minvant les seves forces ja de per sí migrades, i per descomptat els fan més complicada la seva aventura:
Comíamos de pie, sin hablar, sumiendo nuestra mirada de forma involuntaria en la perspectiva doble del camino expedito.
(...)
Lo importante, sobre todo, era moverse con rapidez, porque las fuerzas de vigilancia dominaban una franja bastante ancha detrás de la frontera y era probable que hasta la más pequeña de las aldeas les sirviera de ojos y oídos
Després de moltes angoixes i penúries, aconsegueixen arribar a un lloc mínimament segur que anomenen "La Encomienda" on es reuniran amb altres grups més o menys organitzats amb el mateix propòsit d'assolir la llibertat i dignitat:
La Encomienda: es un paraíso suspendido de árboles y sombras en movimiento que conserva el frescor todo el día. (…) Casi cegada por fuera, sus ventanas estrechas como troneras dan a patios oscuros y frescos y silenciosos como pocos.
(...)
Són moltes les dificultats amb que es troben al llarg del seu viatge, gairebé iniciàtic, múltiples perills els assetgen, privacions i malalties els van minvant les seves forces ja de per sí migrades, i per descomptat els fan més complicada la seva aventura:
Comíamos de pie, sin hablar, sumiendo nuestra mirada de forma involuntaria en la perspectiva doble del camino expedito.
(...)
Lo importante, sobre todo, era moverse con rapidez, porque las fuerzas de vigilancia dominaban una franja bastante ancha detrás de la frontera y era probable que hasta la más pequeña de las aldeas les sirviera de ojos y oídos
Després de moltes angoixes i penúries, aconsegueixen arribar a un lloc mínimament segur que anomenen "La Encomienda" on es reuniran amb altres grups més o menys organitzats amb el mateix propòsit d'assolir la llibertat i dignitat:
La Encomienda: es un paraíso suspendido de árboles y sombras en movimiento que conserva el frescor todo el día. (…) Casi cegada por fuera, sus ventanas estrechas como troneras dan a patios oscuros y frescos y silenciosos como pocos.
(...)
En esta zona esteparia rojiza, desplegada ante la vista como un mapa, el ejército angario ha erigido tres campamentos. (…) Formaban largas hileras grises de tiendas de fieltro, dispuestas en rectángulos alargados, alrededor de un recinto central donde tiendas más largas y altas albergan lo que parecen almacenes.
(...)
(...)
El mar nos rodea. Hay en ese mar una escuadra enemiga que no podemos abordar, y eso basta para tenernos inmovilizados.
Finalment cal entrar en la batalla i la descripció pren un ritme més trepidant, ens situa en el centre de l'acció i podem veure com es va desenvolupant al nostre costat, mentre al darrere el castell crema:
Cuando se vive en la muralla, se tiene la ciudad a la izquierda. (…) El cuerpo entero se orienta y dispone hacia ese margen peligroso y despierto. (…) La ciudad agazapada detrás de nosotros expele contra nuestras espaldas su pesado aliento de animal a cubierto.
Finalment cal entrar en la batalla i la descripció pren un ritme més trepidant, ens situa en el centre de l'acció i podem veure com es va desenvolupant al nostre costat, mentre al darrere el castell crema:
Cuando se vive en la muralla, se tiene la ciudad a la izquierda. (…) El cuerpo entero se orienta y dispone hacia ese margen peligroso y despierto. (…) La ciudad agazapada detrás de nosotros expele contra nuestras espaldas su pesado aliento de animal a cubierto.
(...)
Para cada uno de nosotros, este año será el último. (…) Nadie nos ha traído aquí. No había motivos, no había realmente motivos. Para nosotros nunca hubo motivos. Se los hemos dejado a quienes no vinieron.
(...)
(...)
No hay lugar para la esperanza. Desde primeras horas de la mañana, el enemigo, libre para maniobrar. (…) El cerco se ha estrechado.
(...)
(...)
No se trataba de morir con honor, sino más bien de vivir, y tal vez nuestra propia causa, en aquellos grandes esponsales del sol con la tierra, carecía de importancia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada