L'ordre del dia

Gustav Krupp

Éric Vuillard, escriu una obra un tant inquietant pel que té de realitat. Guanyadora del Premi Goncourt 2017 que tot i que és un premi que segons les seves bases, s’atorga: “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa” aquest cop, val a dir que dissortadament, de ficció no en té gaire sinó més aviat és una recreació d'uns fets que comencen al febrer del 1933 amb la reunió d'un grup de grans empresaris  de la indústria alemanya on es fan importants aportacions econòmiques a un projecte, el de Hitler, que no disposa de recursos suficients per tirar endavant:

Som dilluns, la ciutat es mou darrere la pantalla de boira. Els vianants van a la feina com cada dia...(...) Però el 20 de febrer d’aquell any no va ser una data qualsevol.

(...)

El fons del discurs es reduïa a això: calia posar fi a un règim feble, allunyar l’amenaça comunista, suprimir els sindicats i permetre a cada patró ser un Führer en la seva empresa. (...) Per fer campanya calien diners; però el partit nazi ja no en tenia ni cinc i la campanya electoral s’acostava. 

Un episodi que m'ha fet reflexionar és el que fa referència a l'annexió d'Àustria a Alemanya amb el beneplàcit aparentment majoritari dels austríacs. I és que, tot i que es va fer un referèndum,  segons es recull a la Viquipèdia, la realitat va ser que Schuschnigg (aleshores canceller d'Àustria):  "va buscar desesperadament suport internacional per la independència d'Àustria, però veient que ni França ni el Regne Unit prendrien cap acció, va dimitir com a canceller, en una intervenció radiofònica en la qual acceptava els canvis i donava el govern als nazis per evitar un bany de sang." Com ha passat en altres ocasions, les grans potències que podien haver donat suport, van estimar-se més mirar cap un altre costat. Els van deixar sols:

Durant el matí del 12 de març, els austríacs van esperar l’arribada dels nazis febrilment, amb una joia indecent.
(...)
Per tal de consagrar l’annexió d’Àustria, es va organitzar un referèndum. (...) El 99,75% dels austríacs van votar a favor de la incorporació al Reich. (...) I tot i així, just abans de l’Anschluss hi va haver més de mil set-cents suïcidis en una sola setmana

Concloc aquest breu relat del que m'ha aportat la lectura amb una llista, segurament massa extensa  i  també massa avorrida, que fa referència a diverses conegudes marques comercials que es van beneficiar de la mà d'obra miserable i vergonyant que els facilitava el règim de'n Hitler. M'han semblat unes dades que paga la pena de conèixer:

Però les empreses no moren com els homes. Són cossos místics que no pereixen mai. (...) Una empresa és una persona a qui tota la sang li puja al cap. Se’n diu una persona jurídica. La seva vida dura molt més que les nostres.

(...)
D’una remesa de sis-cents deportats, el 1943, a les fàbriques Krupp, al cap d’un any ja només en quedaven vint.
(...)

La guerra havia estat rendible. Bayer va arrendar mà d’obra a Mauthausen. BMW contractava a Dachau, a Papenburg, a Sachsenhausen, a Natzweiler-Strthof i a Buchenwald. Daimler a  Schirmeck. IG Farben reclutava a Dora-Mittelbau, a Gross-Rosen, a Sachsenhausen, a Buchenwald, a Ravensbrück, a Dachau, a Mauthausen, i explotava una fàbrica enorme al camp d’Auschwitz. Agfa reclutava a Dachau, Shell a Neurengamme. Schneider a Buchenwald. Telefunken a Gross-Rosen i Siemens a Buchenwald, a Flossenbürg, a Neuengamme, a Ravensbrück, a Sachsenhausen, a Gross-Rosen i a Auschwitz. Tothom s’havia llançat damunt una mà d’obra tan barata.