Fora de si

És el primer que llegeixo de Suso de Toro i no m'ha decebut en absolut. Segur que insisteixo amb l'autor.

Gairebé és un soliloqui del protagonista que, salvant les distàncies,  m'ha recordat “Cinco hores con Mario” en què, pels que ho desconeguin, una vídua passa la nit (de fet cinc hores) tota sola vetllant el cadàver del seu marit mentre li retreu, i recrimina, pràcticament tot el que han viscut, i el que s'han perdut també.

En aquest cas, el protagonista, un neuròleg que ha viscut les seves hores personals i professionals més baixes, visita al seu pare,encara viu, però que diagnosticat d'una greu malaltia neuronal, es troba ingressat en una Residència Geriàtrica. És allà on inicia el diàleg-monòleg davant per davant del pare on no s'estalvia els retrets i la insolència, mentre aquest, aparentment, resta totalment indiferent i absent (o potser no?):

Mires cap a dins, què hi deu haver en aquesta closca buida? (...) Ni tan sols crec que sàpiga la gent que t’atén si hi veus bé. (...) Segueix així, com si no t’adonessis que he arribat i que soc aquí. 

(...)

He vingut perquè m’ho han demanat i ja que he vingut m’escoltaràs. Si no vols atendre, no atenguis. (...) Ja deu fer quatre anys que et vaig portar a aquesta residència quan ja semblava que havies perdut el sentit completament. Ictus rere ictus has anat arribant a aquí. 

(...)
Estic acostumat a veure el deteriorament dels cervells, masses encefàliques transformades en un pur hematoma. Com deu estar la teva, com deus ser el mapa dels estralls aquí dins, a sota d’aquests cabells teus blancs i rígids, dins d’aquesta caixa d’ossos.

Però també farà un repàs a la seva vida, els seus vicis i fracassos, dels que d'alguna manera també culpa el pare:

No em vaig saber moure bé en la política, vaig apostar sempre pel cavall equivocat i òbviament també em va faltar rapidesa per canviar de cavall. 
(...)

Tu representaves el passat, un passat incòmode del qual ningú no en volia parlar ni saber-ne res. 
(...)
T’ho dic sense embuts, jo tenia un problema amb la beguda, com el tenies tu, com el vas tenir tota la vida i per això també gastaves tanta mala hòstia.
(...)
Vas ser qui vas ser. Ets qui ets. Tu vas ser la causa d’aquesta vida meva que ha arribat aquí, una vida absurda i desgraciada. 

I en aquest repàs del que ha estat i és la seva vida, arriba al moment actual on hi intervé el seu oncle Virxilio, germà del pare, que ha traspassat recentment i que d'alguna manera ha estat l'inductor del seu canvi de vida al costat de la Celeste Beatriz, una llogatera (i possiblement alguna cosa més) del seu oncle, un home que segons sembla va tenir una bona vida:

Tu ja ho sabies, és clar, el teu germà era homosexual. “Marieta”, deies tu. (...) No podríeu ser més oposats, tu eres el mascle, no podies dibuixar millor l’estampa de gallet, com si tota la vida haguessis estat l’alferes provisional i portessis l’uniforme militar sempre amagat a sota del vestit o a sota de la bata de metge. 
(...)

Va morir com qualsevol, però va viure i va beure com un senyor. 
(...)
Celeste Beatriz: (Una farsant???) (Una ex prostituta?) (Una conreadora i traficant de marihuana) És  brasilera. L’oncle Virxilio diu que li deia Beatriz, per la musa de Dant, potser. Així que jo també li dic així. Em va explicar que va venir d’allà fa uns quinze anys i que va treballar a l’hostaleria. (...) També cria una filla. (...) Doncs ella, aquesta dona, la Celeste, la Beatriz, vivia amb el fill de l’Elias, no n’hi vaig preguntar el nom, es devia dir com el pare. (...) resulta que l’home va estar empresonat i molt malament, tenia un càncer i es va morir. 
(...)
Segons un veí: I sap unes oracions que només sap ella, que les va portar del Brasil, que allí hi ha gent molt competent en aquestes coses que jo prefereixo no saber.

Ara sembla que poc a poc va quedant enrere aquella època d'angoixa i descontrol quan, segons les seves paraules:

L'altre dia estava jo fora de mi, venia exaltat. Em va vergonya només de pensar-ho. 
(...)
Aquests dies m'ha passat una cosa, m'han passat coses. He fet coses que no sé explicar bé, ha estat com si perdés el control. Com si estigués fora de mi. Comprenc que no estic bé

Pel lector hi ha més d'una sorpresa, però ben bé cap el final; jo ho deixo aquí, només gosaré recomanar la lectura d'aquesta història.
Perquè el nostre protagonista, tot i que desconeix moltes coses que nosaltres sabem; afirma:

No tinc res darrere meu, només tinc la vida oberta al davant.