divendres, 10 de febrer de 2017

El Mayordomo Fantasma


Juan José Millás ens narra en "Desde la sombra" una inversemblant història de manera molt versemblant.. Tots els detalls que incorpora poden ser vists com a possibles dintre de la estranyesa del relat, en què un home, en Damián Lobo, viu una vida quasi paral·lela, (qui no s'ha imaginat en algun moment de la seva adolescència aquesta possibilitat), amagat dins un armari a casa d'una família.

Però, malgrat que no és del tot cert, potser he començat aquest comentari pel final de la història. Comencem per conèixer el protagonista, en Damián, que participa en un show televisiu, que ens pot recordar força de semblants en la programació de la tele-escombraries, amb un conductor pagat d'ell mateix, en Sergio O'Kane, que també ens recorda algun de molt real, i que viu per i per a l'audiència. Però hi ha quelcom cert en tot plegat?:

Sergio O’Kane no existía, era una construcción mental que Damián Lobo utilizaba para hablar consigo mismo. 
(...)
Pese a ser consciente de que O’Kane era una creación suya, Damián guardaba hacia él un resentimiento que de un lado le extrañaba y de otro le parecía lógico. 
(...)
Fue siempre así, desde que tengo memoria. Me recuerdo yendo o viniendo del colegio contándole a alguien inventado lo que había soñado esa noche, o lo que me había ocurrido en clase.

Immers en aquest món irreal, comet un robatori i mentre fuig s'amaga en un armari antic, que casualment acaben de comprar i que transporten a la casa dels compradors desconeixent que porten un ·okupa".

I bé, així sí que comença la veritable aventura del nostre protagonista, i amb aquesta la part més inversemblant de la història. 
Un cop a la casa, no gosa sortir i es confegeix un amagatall darrere l'armari, des del qual espia i col·labora amb la família, que són tot el dia fora de casa, participant d'alguna manera de la rutina familiar:

Hombre de rutinas, no le costó crear durante los días siguientes las subordinadas a los horarios del hogar en el que había ido a caer y cuyas cargas fue asumiendo de forma progresiva. 


Passen els dies i ningú no sembla estranyar-se, i aquí ve la part més inversemblant i delirant de la història, que la casa desendreçada pel matí aparegui ordenada al vespre, la roba neta i desada, els llits fets... i fins i tot amb el sopar preparat. La dona, que sí que ho observa, comença a creure que un esperit benefactor ha decidit instal·lar-se a casa seva i ho accepta confiada i agraïda.

I els esdeveniments es van complicant de manera més que insospitada, fins que el "Majordom fantasma", com ell mateix es defineix, acaba convencent-se que en realitat té poders sobrenaturals i decideix intervenir d'una manera  més dràstica en la relació familiar; però ara sí que m'estimo més que el final el descobriu vosaltres si us abelleix.

De fet, la seva paranoia li fa afirmar:

Se había convertido, pensó con una sonrisa, en una especie de araña que desde una esquina a la que nadie prestaba atención controlaba, protegida por la tela, los movimientos del universo
(...)
Oír, en el grado en el que él lo hacía, era casi como un modo de ver.
(...)
Había entrado en aquella casa dentro de un armario y solo podría abandonarla de un modo semejante. ¿En un ataúd?, pensó sombríamente.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada