Records dels sabors.

Hi ha pocs sabors que recordi amb delectació. A més de ser temps de pocs capricis, jo era una nena plena de salut, però desganada a la que feien menjar de grat o per força tota mena de "potatges" i aquell maleït peix i bacallà que em feia "bola" i em costava qui-sap-lo, empassar-me. Només se'n salven els berenars amb pa amb olives negres o amb vi i sucre o el pa amb tomàquet i xocolata de la pedra, els xarrups de vinagre, que feia cada vegada que m’enviaven a comprar a la bodega i que la meva mare solia dir-me que se'm menjarien els glòbuls vermells; bé, de fet em deia que se'm menjarien la sang, les anxoves que em donaven al Resolis, el bar del barri que solia freqüentar el meu pare, i on anava a comprar vi o gel.

           De tots els records que servo hi ha un sabor que no oblidaré i no és que sigui especialment agradable, però a mi m’agradava i és l’oli de fetge de bacallà. Totes les meves amigues feien fàstics només de nomenar-lo, però a mi no em molestava gens potser perquè al darrera de la cullerada em donaven un gotet petit amb suc de tomàquet que es feia esprement-lo sense la pell, amb un drap fi i afegint-hi una mica de sal i un raig de llimona.  Res a veure amb els sucs embotellats que trobem ara.             

          Em sembla que una bona part de la meva bona salut ha estat conseqüència d’aquest aport extraordinari de vitamines.

       I gairebé ho oblidava, havia una cosa que m’agradava especialment i era la sobrassada que algun cop em menjava per esmorzar, amb un panet de Viena. La mare em donava els diners, quan n’hi havia i jo m’ho comprava camí de l’escola.

Alguns menús que ara recordo sense cap nostàlgia   

          Fruit de la escassedat de tot, recordo que estàvem en temps de la llarga post guerra, els menús, per dir-los d’alguna manera, solien ser poc creatius, monòtons, però això si i ho he sabut amb el pas dels anys, força adients.

            Naturalment, els proletaris no estàvem pas grassos, llevat del meu pare que feia una panxa força rodoneta malgrat que ell no ho volia reconèixer i deia sempre que era estómac i que el que passava és que tenia l’ossamenta gran.  

           I reprenent el tema que m’ocupa em sembla que seré ben capaç de fer una mica de llista:

•  Truitó: Era una mena d’invent de la meva mare que consistia en patates bullides aixafades i després  passades per la paella, tot formant com una truita de patata sense ous i amb poc oli. Em semblava  senzillament fastigós.
•  Potatge: Com el seu nom sembla indicar, era una barreja de coses que es componia de patates, mongeta tendra o bledes, algun llegum, arròs i fideus. Tot barrejat en una cassola i amb un sofregit. Si hi havia sort, és a dir prou diners, s'hi afegia una mica de cansalada i algun botifarró. No era el meu plat preferit, però si que era un de força corrent.
• Arròs a la cassola: Venia a ser un potatge, però només amb arròs, musclos mai no en faltaven, pebrot, carxofa i algun cop una mica de pollastre. Quan aconseguia desfer-me'n de tot el que em feia nosa i quedava l'arròs, era suportable.
• Sopes diverses: En aquest cas no es pot afegir gaire res i a més les sopes m’agradaven i encara em segueixen agradant.
• Arròs blanc: No calen gaires aclariments per aquest arròs bullit amb salsa de tomàquet pel damunt i a vegades un ou ferrat.
• Patates fregides amb ous ferrats: Tampoc té cap secret.
• Macarrons: Normalment amb carn picada de cavall que malgrat la mala premsa que té en l'actualitat, era bona i saludable.
• Fideus a la cassola: Amb costella i sofregit. Tampoc no estava malament.
• Dels “talls” no en tinc massa record, més que res eren ous, pollastre, carn de cavall que a mi m’encantava, melsa, peus de be, bacallà, lluç, que aleshores no tenien aquest preu tant desmarxat com ara i alguna altra cosa suposo que ja no recordo.
• Alguna verdura, més aviat bledes, però d’amanides poques i sempre només de tomàquet i ceba.
• I les postres? Poca cosa, alguna fruita i iogurts i molt de tant en tant, arròs amb llet i flams de sobre fets a casa. En ocasions molt, però molt especials, nata, que a mi m’agradava, però que no se’m posava massa bé i que amb els anys he descobert que la llet i els derivats millor els prenc desnatats.