En l'epíleg, l'autor ens deixa unes paraules que volen ser una reflexió respecte els poemes que hi figuren. Son moltes més les seves paraules, quasi poesia en prosa, però m'han cridat especialment l'atenció les que recullo a continuació.
De la mateixa manera tots els poemes mereixen ser llegits i paladejats, però n'he triat un, només un tast, que espero engresqui el suficient per endinsar-nos en la seva obra.
Aquests últims anys m’he
adonat que, alhora que minva la capacitat d’aprenentatge, fa la seva aparició,
com a contrapunt, una altra capacitat que acabarà per ser la més important: la
d’utilitzar, per a l’exploració de nous territoris intel·lectuals i
sentimentals, tot el que s’ha après durant la vida. D’aquesta manera també es
pot assolir la lucidesa necessària per comprendre la por. Però aquesta nova
capacitat també depèn de com hagi estat el desenvolupament personal fins aleshores.
No hi ha manera d’evitar una certa irreversibilitat de la situació. Això és el
que fa que aquesta etapa última pugui ser la més profunda, però també la més
banal, de la vida d’una persona.
Joan Margarit. Estiu de 2010
L’origen de la tragèdia
Déu, que és el més brutal de
tots els mites,
no em salvaria ni de mi
mateix,
perquè és un carreró sense
sortida:
atribuint-li sentiments es
perd
el misteri, la seva única
força.
Me l’imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes,
carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el
que és fosc.
Vénen d’algun profund error de
la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és
buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les
paraules.
En la música grisa de la
pluja.
En aquest tedi militar del
vent.
En el cel sense oxigen del
passat.
No era lluny ni difícil. No era
més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s’equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.
Joan Margarit al llibre "No era lluny ni difícil" 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada