DESTERRATS

Normalment, quan acabo de llegir un llibre, les quatre notes que prenc les deixo reservades en una llista, en gairebé rigorós ordre de dates, per anar-los publicant en funció de la "inspiració" del moment. Algun dels títols fa tant temps que per alguna o altra raó, els tinc reposant en aquesta llista, que dubto molt que acabi publicant-los.

Si he fet aquesta llarga introducció, ha estat perquè, tot just avui, he acabat de llegir el llibre del què us parlaré. Poca cosa afegiré que no sigui un resum del seu contingut, i és així, perquè poca cosa podria afegir a aquest recull de dades que, no perquè em fora del tot desconegut, m'ha arribat al cor.

Veieu per què.

L’exili:

Probablement el nombre d’exiliats durant els anys de la Guerra Civil fou d’uns trenta mil.

(...)

La fugida cap a la seguretat de la frontera fou una epopeia. Era l’èxode d’un país sencer. I més encara. Durant la guerra, Catalunya s’havia convertit en una terra de refugi per a centenars de milers de ciutadans de la resta de l’Estat. Les estadístiques més fiables donen el nombre de 702.000 refugiats a mitjan 1938. 

Els camps de concentració: 

Per a les classes benestants franceses i la quasi totalitat del clergat, el conjunt dels refugiats eren uns incendiaris i comunistes sense cap diferència de matís.

(...)

Entre els soldats ferits, n’hi havia uns quants centenars que es guarien de les seves ferides, després de ser tractats pel mètode -enguixar les ferides després de netejar-les- que el doctor Trueta havia desenvolupat durant la guerra, i que els metges francesos desconeixien, el resultat fou que, a molts d’aquests ferits, els foren amputats els membres, ja que els metges francesos van confondre la pudor que desprenien les ferides en guarir-se amb els primers símptomes de gangrena. 

El nombre d’exiliats i el seu futur:

El pes de l’exili caigué sobre la classe obrera dels sectors primari i secundari.

(...)

A finals de 1939, del quasi mig milió de refugiats que hi havia a França a principis d’any, només quedava un total de 182.000 refugiats, repartits entre el país veí, la Unió Soviètica, altres països europeus i Amèrica. 

La Segona Guerra Mundial:

Dels camps de concentració, també se’n podia sortir enrolant-se a la Legió Estrangera o als batallons de marxa.

(...)

Els camps nazis foren on va morir un major nombre d’espanyols i catalans en tota la Segona Guerra Mundial, molt per sobre dels que moriren lluitant als rengles dels exèrcits aliats o de la Resistència. 

Les institucions catalanes a l’exili:

A partir de finals de la dècada de 1940, l’objectiu fonamental dels exiliats de 1939, el retorn a Catalunya, es va anar difuminant a mesura que la situació internacional afavoria la consolidació del règim franquista. Això féu que el desencís i la inoperància impregnessin els dirigents de l’època republicana.

(...)

Definitivament, doncs, l’any 1948 el primer i únic Govern català a l’exili fou dissolt, sense que ni tan sols pogués mantenir una mínima infraestructura i tirar endavant algunes iniciatives culturals per la manca de recursos econòmics. 

(...)

És evident que aquí parlarem de metges, d’arquitectes, d’enginyers, d’intel·lectuals, d’economistes, i no pas de fusters, paletes, electricistes. Però, si més no, els hem de tenir col·lectivament presents.

(...)

Si ens centrem en el camp dels metges catalans, en marxaren a l’exili  més de 200.

(...)

Però si una figura catalana destaca en el seu exili voluntari, sense cap mena de dubte és la figura del compositor, director d’orquestra i, sobretot, violoncel·lista, Pau Casals i Defilló. (...) En el moment de fer balanç de l’aportació dels catalans a l’exili, s’ha de tenir en compte que aquesta aportació anà en detriment de la que no pogueren fer en el seu propi país. 

I acabo aquest recull, que confesso m'ha costat de resumir, amb una cita que ens ha d'omplir d'orgull i estima cap als que van haver de viure fora de la seva/nostra terra:

Els catalans a l’exili desenvoluparen les seves capacitats al servei dels països que els acolliren, i s’identificaren amb la seva gent i els seus problemes. Aquesta fou part de la saba que Catalunya va perdre per sempre més. 

 

Desterrats

L’exili català del 1939

Joan Villarroya i Font

167 pàgines