Certament el temps passa i pesa. Ja fa molts anys que vaig marxar del barri i el carrer on vaig néixer i també dels amics i amigues d'aquells anys de postguerra.
Llegir segons quines històries, tot i salvant la distància, em porta d'alguna manera a aquells temps. Navegant per la xarxa he trobat aquesta definició del llibre "El pes del temps' és un homenatge a les vides que no es van poder construir.". Potser sí que segons com algunes vides de les que recordo d'aleshores no es van poder acabar de construir, tampoc no ho sé perquè hi vaig perdre el contacte fa un munt d'anys.
Però deixant de banda la meva pròpia història, em centraré en la lectura que està confegida en diversos relats curts. I en essència hi coincideixo quan, segons el mateix autor comenta: "...l’única manera de sortir del poble és destacar en alguna cosa (el salt d’altura o l'acordió, tant se val) i on els cromos importats de l’Oest converteixen els nens en contrabandistes". Només em cal canviar "poble" per "barri".
En aquest primer relat, més que la meva experiència com infant, m'ha fet pensar en la meva etapa com a mestra.
A l'època que jo anava a escola, difícilment podríem trobar alguna mare que treballés fora de casa, tot i que n'hi havia que feien feines domèstiques a les llars de les famílies més acomodades, en els horaris d'entrada i sortida de l'escola dels fills, si no els acompanyaven, acostumaven a estar a casa. L'època dels petits amb les claus de casa penjades al coll encara trigaria uns anys a arribar.
Però el nostre petit protagonista del "Petó a la caputxeta", s'havia d'espavilar molt de matinada:
No em semblava escaient ser el
primer d’arribar a l’escola, de matinada -de fet, encara de nit, quan el dia
tot just es llevava-. Evidentment, m’adonava d’aquell lleu malestar de la mare,
que havia d’agafar sens falta un dels primers autobusos exprés cap a Gera
Zwöten per arribar puntual a la feina. (...) Un alumne esperant que els
deixessin entrar abans i tot que obrís la guarderia per als qui arribaven abans
de classe havia causar en les senyoretes una impressió lamentable,
(...)
Avui dia, quan recordo aquella
època, em faig creus que això fos normal.
En el següent relat: "La trilogia dels escacs" m'ha acostat a temps remots, tot i que d'entrada no soc gens competitiva, ni tampoc mai no vaig arribar a jugar amb prou eficàcia per considerar-ho, sí que, el meu germà, va ser en el seu moment molt bon jugador i recordo vagament que va participar en alguna competició amb d'altres amics i companys seus. Aquest fet tan insignificant, en aquella època, donava un cert prestigi entre la gent del barri, si més no, durant un breu temps:
Els meus pares havien arrendat
una parcel·la barata a la vall del Schnauder (...) Hi havia un celobert per les
eines i, al costat la comuna i una cabana de pedra que de vegades en deien la
glorieta.
(...)
Una parcel·la pròpia i un
bungalou propi: en això consistien els nostres somnis de futur. Era el 1976.
(...)
L’ingrés a la construcció, l’ingrés
a la classe obrera: el meu ofici es va decidir al bungalou.
El mateix que comentava dels escacs, també es podia aplicar a tocar amb una certa eficiència qualsevol instrument. En "El bon fill" hi trobem un bon exemple del que per la família suposava destacar en qualsevol disciplina:
Jo era l’únic nen d’aquell
indret que havia d’aprendre a tocar un instrument.
El protagonista del relat ho resumeix en poques paraules, les mateixes que podria haver utilitzat jo mateixa, o qualsevol de les criatures contemporànies meves:
De fet, no sabria dir amb
exactitud què em movia. Volia perseverar, no em volia rendir. Si entrenava
fort, jo tot sol, amb tenacitat i esforç, llavors, pensava, sempre tindria una
oportunitat.
Superar-se, sortir-se'n, deixar el barri...
 |
| Barcelona, agost 2013 El Carrer del Carme |
Lutz Seiler
Traduït per Joan
Ferrarons
151 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada