La Klara i el Sol

Mollerussa, març 2018

Una història que m'ha encantat el seu inici i una bona part del desenvolupament, malgrat que el final m'ha decebut una mica.

Comencem, és clar, pel principi, quan coneixem la Klara, una robot jove i encara inexperta, però amb molt potencial com a AA (Amiga Artificial), i la trobem en la botiga on s'hi exposen i es posen a la venda els diferents models, adreçats tots ells a l'acompanyament dels adolescents:

A tots se’ns havia promès que ens tocaria el torn de ser-hi, i tots esperàvem impacients que aquell moment arribés. (...) Un matí la Rosa i jo ens van col·locar a l’aparador vigilant de no tombar res del que hi havia exposat.

(...)

A diferència de la majoria d’AA, i a diferència de la Rosa, sempre havia desitjat veure més coses de fora, i més en detall.

(...)

Pel que teníem entès, al carrer de més enllà -el de darrere l’edifici de Correus- n’hi havia molts; pel que teníem entès, els AA de fora feien tots els possibles per seguir qualsevol itinerari que no els dugués fins davant de la nostra botiga, perquè no volien de cap manera que el seu adolescent respectiu ens veiés i s’acostés a l’aparador.

La Klara, fascinada pel sol i que ho observa tot amb interès, des de l'aparador, creua la mirada amb una nena (aviat sabrem que es diu Josie) que sembla embadalida contemplant-la i, acostant-se al vidre de l'aparador, li fa entendre amb signes, que l'endemà mateix anirà amb la mare a comprar-la:

La Josie no va tornar ni l’endemà, ni l’altre; i a la meitat de la segona setmana se’ns va acabar el torn d’estar a l’aparador.

Però la Josie hi torna, i aquest cop acompanyada de la mare, i malgrat que la Klara ha quedat una mica amagada entre d'altres companyes robots, es retroben i aconsegueix convèncer la mare que és la millor opció per acompanyar la filla:

La mare es va acostar calmosament fins a l’arcada i es va aturar; i, durant un instant, em van observar totes tres: la Josie davant, amb un somriure radiant; la gerent, darrere seu mateix, també somrient, però amb una expressió previnguda que vaig interpretar com un advertiment important que em feia; i finalment la mare, amb els ulls arronsats com la gent del carrer quan tracta de veure (...) i vaig veure com em mirava, la por (...) em va tornar a venir. 

I ja la trobem instal·lada a casa de la Josie:

A tot arreu de casa de la Josie, en canvi, i sobretot a la cuina, la Melania, la minyona, no parava de moure les coses de lloc.

(...)

La cuina era una habitació ideal perquè hi entrés el Sol.

(...)

Una de les meves feines era fer llevar la Josie a temps de ser-hi (En l’esmorzar amb la mare)

I a més de complir de manera escrupolosa amb les seves tasques, també s'ha d'enfrontar a l'exposició amb el cercle d'amics de la Josie, que l'escruten i gairebé l'assetgen sense cap mena de delicadesa, que sembla que ella aprofita per ampliar el coneixement de la noia:

Per a mi és important observar la Josie en situacions diverses.

(...)

Tal com vaig comentar a en Rick aquell deia, la reunió de socialització va ser una mina de valuoses observacions noves

Després de diferents experiències amb la família i en Rick, un jove que sembla pretén la Josie, arribem al punt que aquesta empitjora, fins el punt en què tot el relat comença a perdre l'interès, quan  la Klara, creu que trobarà en el sol, la resposta pel guariment de la noia:

Quan les visites d’en Rick s’acabaven, la Josie solia estar cansada i deixava els llàpissos, la llibreta i els fulls arrencats a terra i s’estirava de costat per descansar.

(...)

Van anar passant els dies sense que en Rick reprengués les seves visites, i la Josie es va tornar més taciturna i va començar a manifestar senyals de voler que me n’anés. Seguia dibuixant al llit; però, sense en Rick i el joc de les bafarades.

(...)

La Josie va començar a perdre força onze dies després d’haver tornat de la ciutat. (...) Hi havia dies més bons en què la Josie s’incorporava al llit, xerrava i fins i tot rebia classes a través del seu rectangle de butxaca, però n’hi havia d’altres en què dormia hores i hores.

(...)

En Rick venia cada dia, i passava una estona a l’habitació vetllant la Josie perquè la mare i la Melania poguessin descansar. 

De manera un tant forçada, apareix en Capaldi, un suposat pintor, que segons la mare, està realitzant un retrat de la filla, tot i que sembla que el pare, no hi està d'acord:

Després de quasi tres mesos sense veure la meva filla ¿no puc enraonar-hi ni cinc minuts?

(...)

A nivell de carrer hi havia una porta amb dos cubells d’escombraries al costat; i, quan la Josie i el pare hi van arribar, es van girar i es van quedar esperant com si correspongués a la mare precedir-los. (...) L’interior de la casa del senyor Capaldi era completament diferent de l’exterior.

I ja pràcticament arribem al final: la Josie es cura de manera gairebé prodigiosa (pel sol?), els dos joves deixen de veure’s perquè cadascun fa la seva vida, la Klara ja no és necessària pel creixement de la Josie i per tant, es retira a “viure” a les golfes on li acomoden la manera que pugui seguir mirant el paisatge i el seu estimat sol, mentre ella es va apagant.

Hi ha un intent d'en Capaldi per desmuntar a la Klara el que ell anomena la seva “caixa negra” per estudiar-la, però la família s’hi nega i ja no se'n parla més.

Els AA ja no semblen tenir l’èxit de fa un temps i es van desestimant, alhora que formen una mena de colònia o reserva controlada i vigilada on s’hi estan fins a extingir-se. La botiga desapareix, però l’antiga encarregada troba a la Klara de la que es pot acomiadar...

En general el que comença com una història deliciosa,  potser, no calia acabar-la deixant-t'ho tot tant lligat.

 

 

La Klara i el Sol

Kazuo Ishiguro

Traducció de Xavier Pàmies

t332 pàgines