El primer amor

Grafit a Sabadell

Això va passar l’estiu de 1833. (...) Jo em preparava per a la universitat, però treballava molt poc i sense pressa.  

(...)

El pare em tractava amb una indiferència afectuosa; la mare gairebé no em feia cas, malgrat que no tenia més fills. 

Abans de seguir, potser cal destacar que aquest és un llibre escrit el 1860 i així doncs, el seu autor fou contemporani de figures tant imponents com va ser en Flaubert, Gogol, Dostoyevski o Tolstoi.

Potser la història, com m'ha passat a mi, no us acabarà de convèncer, però cal situar-la en l'època.

Pel que he pogut esbrinar, sembla que l'autor va patir de manera reiterada la censura, fins el punt d'haver de fugir del seu país, com altres intel·lectuals, que eren assetjats per la persecució del tsar Nicolàs II.

Quan a l'argument, en poques paraules es pot resumir com centrat "en el primer enamorament d’un jove de setze anys, Vladimir Petróvitx, d’una noia cinc anys més gran. Una mena de dona fatal a la russa." 

I el llenguatge, enrevessat, és el propi de l'època en què va ser escrit.

I assistim al moment màgic de la trobada:

A poques passes de mi, en una clariana entre gerderes verdes, hi havia una noia alta i esvelta amb un vestit rosa de ratlles i un mocador blanc al cap.

(...)

En aquell instant precís la noia també es va girar cap a mi... Vaig veure aquells ulls grisos i enormes en una cara viva i animada.

(...)

M’hi trobava tan bé com un peix  l’aigua, mai de la vida no hauria sortit d’aquella cambra, no hauria marxat mai d’aquell lloc.

Les coses no s'esdevenen tal com el jove s'ho esperava; la família assisteix amb recança a aquest sobtat enamorament, mentre el pare es mostra estranyament assabentat de tot el què a ella es refereix:

El pare va respondre a la mare que ara recordava qui era aquella senyora. Que de jove havia conegut el difunt príncep Zassekin, un home d’una educació excel·lent, però vacu i busca-raons.

(...)

Després de te, però, el pare em va agafar de bracet, se’m va endur al jardí i em va demanar que li expliqués tot el que havia vist a can Zassekin.

I la protagonista dels seus amors, què en pensa? li correspon?:

La Zinaïda va adonar-se de seguida que m’havia enamorat d’ella. (...) S’entretenia amb la meva passió, es burlava de mi, em feia moixaines i em torturava.

(...)

Mentrestant, la Zinaïda continuava jugant amb mi, com un gat amb un ratolí.

(...)

Passaven els dies. La Zinaïda cada vegada es tornava més estranya, més inescrutable.

(...)

La Zinaïda em defugia: la meva presència li provocava un efecte desagradable, i jo no podia deixar de notar-ho.

Bé, la història segueix amb els desaires i els menyspreus de la Zinaïda i l'encaterinament del jove. Gairebé sempre donant-li tombs a les mateixes situacions. 

A mode de conclusió, només puc afegir que m'ha semblat un argument força retorçat i a voltes incomprensible i avorrit, que m'he entestat a llegir fins el final perquè soc força tossuda.

El primer amor

Ivan Turguénev

Traducció de Miquel Cabal Guarro

Epíleg de Tamara Djermanovic

143 pàgines