I van passar tants anys

Bellver de Cerdanya
Octubre 2021

I un dia vam sortir de la casa per sempre i vam anar a viure en una de més petita, en un carrer on les cases tenien els patis del davant plens de flors. Al nostre vaig plantar els esqueixos dels geranis de la mare, que ja no hi era, i un llimoner.

(...)

Jo tenia vuit anys, aleshores, encara en faltaven uns quants per als aiguats i acabava d’arribar al poble, que em semblava gairebé tan gran com Barcelona, gairebé tan gran com el mar. (...) L’any abans , a finals d’estiu, algú va calar foc a la pallissa i és per això, que vam venir.

I van començar a passar els anys:

Treballàvem molt i ens cansàvem molt, a la fàbrica que hi havia al costat del riu. El poble n’estava ple, n’hi havia més que cases. Les naus eren grans i la llum entrava per les finestres; mentre treballàvem m’agradava mirar la pols contra els rajos de sol; això i l’olor que feia el terra al matí, quan encara no havien començat a fer anar els telers, em recordava el banc de fusta que teníem al mas.

Hem pogut llegir les primeres impressions d'una nena que, després d'haver d'abandonar el que havia estat casa seva, arriba a una gran ciutat industrial del Vallès, que fàcilment podem identificar com a Sabadell, on aviat entra a treballar a la fàbrica.

Jo n'he conegudes força dones que es van trobar en aquesta mateixa situació; no explicaven cap història, no, eren les seves vivències, quan encara nenes, treballaven gairebé ajupides sota els telers, amb humitat i nuant els fils que s'anaven trencant.

Quan m'ho explicaven, ja eren grans, afectades de dolors reumàtics als genolls, però mai queixoses, en parlaven amb orgull, i s'havien casat, tenien fills i amb moltes penes i treballs, havien aconseguit pagar un pis  on ara gaudien d'una merescuda jubilació, algunes amb el marit i d'altres vídues:

Al mas, les novel·les dels pastors em feien companyia. Quan portaven les ovelles a la muntanya, la mare els preparava l’esmorzar i els pastors es quedaven una estona. La majoria portaven tabac i llibres, perquè a la muntanya, mentre les ovelles pasturaven, només s’hi podia fumar o llegir. Quan s’acabaven els llibres, els deixaven a casa i llavors jo me’ls llegia. (...) Al principi m’encantava mirar els dibuixos de la portada i les lletres. 

En aquesta novel·la, la Caterina, la protagonista, no té massa sort en el seu matrimoni. De fet, ni està segura de si en realitat s'estima el seu marit.

La nit que en Gustau va parlar amb el pare la mare em va abraçar i em va preguntar si estava contenta. Li vaig dir que sí. (...) El Gustau deia que, a més d’esbrossar boscos, li havien ofert un lloc a la fàbrica nova que havien fet al costat de la meva, a la riba del riu, i que hi treballaria perquè no ens faltés mai res.

(...)

El dia del casament, el Gustau va venir a esmorzar a casa. (...) Vam anar fins a l’església caminant, la mare i jo de bracet, el pare i Gustau més endavant, xerrant.

I així va anar passant la seva vida... Tants anys...

En un matrimoni sense estimació, menystinguda pel marit, sempre treballant, criant el seu fill...:

Em vaig guardar aquella ràbia com si fos una joia. No el desafiïs, em deia de vegades la mare, que veia que li cosia els botons com qui colpeja un conill per preparar-lo amb arròs. 

(...)

El nen em creixia a la panxa com creixia la meva ràbia.

I el mateix que, ja ho he comentat un altre cop, a les barriades de Barcelona, tot se sabia, però tot es callava, així també en la vida de la Caterina:

Ningú parlava, tothom parlava. Les misèries s’amagaven a casa i si  pel que fos sortien a la llum, es convertien en un bé comú. El poble sencer era el guardià que les coses sempre es fessin com tocava. 

I van passar tants anys

Natàlia Cerezo

152 pàgines