Constel·lacions

30 setembre del 2019

Ens trobem a Collserola en una casa familiar, on aquests dies tot són tràfecs, perquè l'avi Cinto celebrarà en breu els seus cent anys de vida i tots els membres de la família s'hi estan arreplegant al seu costat.

Com és de suposar, en totes les famílies s'amunteguen les històries i els secrets. Això serà el que la Blanca Busquets ens anirà transmetent al llarg de la novel·la.

I, tot i que en el relat no es segueix aquest ordre, m'ha semblat oportú que l'homenatjat sigui el primer a presentar. Això sí, penseu en la seva avançada edat i que, potser, els seus pensaments no estaran cronològicament ordenats i passaran d'una cosa a una altra amb una aparent barreja, que no ho és tant. I és que ell, parla poc, mira molt al cel i ho observa tot amb un punt de murrieria:

Durant la guerra volíem menjar i no ens donaven res. (...) Després quan vaig anar al front, sí que vaig menjar, allà sí, perquè no volien que féssim figa a primera línia. 

(...)

Per cert, vaig passar tota la guerra amb els mateixos pantalons.

(...)

Vaig tornar de la guerra amb els ulls bruts. I vaig trigar molt, molt, a tenir-los nets. (...) La guerra t’ho embruta tot, també la mirada.

(...)

Fet i fet, vaig haver de casar-me amb la Marianna perquè, si no, els pares em feien fora de casa.(Tot i que ell estava enamorat de la Gracieta que, a més, el corresponia, fins i tot la seva relació havia arribat ben lluny quan, les raons familiars, els obliguen a distanciar-se)

(...)

Amb la Marianna, tot just vam festejar mig any. Després ens vam casar.

(...)

Es veu que cadascú decideix a qui s’assemblen els nens segons els seus gustos o idees preconcebudes.

(...)

Avui faig cent anys. (...) A casa, les coses anaven bé.

Algun cop n'hi ha coneguts, familiars i algun professional, que tenen el mal costum d'adreçar-se a les persones d'edat, com si de criatures es tractessin. 

A ells el dec semblar un nen petit i em miren per veure quina cara hi faig. Jo somric, ves què he de fer. Ja m’agrada que m’estimin tant.

I ara parlem d'en Quim, el fill d'en Cinto, que també té els seus secrets, en aquest cas no són pas d'intimitats amoroses, sinó d'extorsions i amenaces:

El pare d’ella em va posar dues condicions. La primera, que acabés la carrera d’enginyer. La segona, que anés a treballar amb ell, a Euskadi.

(...)

Vivíem en un poble petit, allà on hi havia la fàbrica. Gairebé tots els homes del poble hi treballaven.

Un poble on tothom et saluda arriba a ser una mica claustrofòbic.

(...)

Tres papers, em va posar la sogra davant del nas. Tots tres del mateix remitent. Euskadi Ta Askatsuna. És a dir, ETA

Davant les amenaces, que ja han acabat amb la vida del sogre, en Quim decideix abandonar la feina i la fàbrica que ha heretat del seu sogre; deixar el País Basc i tornar cap a Catalunya amb la família, malgrat que els fills no accepten de bon grat el canvi:

A ella, com a en Ramon, els vam haver d’arrencar del seu món si us plau per força quan vam venir a viure aquí. Bé, més a en Ramon que a la Paula.

(...)

El meu pare era lluny quan em van amenaçar. Em vaig adonar que estava sol, perquè allò no ho podia dir a l’Irma. 

En aquells temps, vaig amagar la carta de l’extorsió al fons del fons d’un calaix, tal com havia fet el meu sogre, i vaig aconseguir fer veure que no passava res.

(...)

Ni hi havia escapatòria, l’única era la de fugir, fins i tot de mi mateix.

(...)

M’enorgulleixo, això sí, d’haver salvat la meva família. (...) La Guàrdia Civil, però va posar vigilància explícita a la meva dona i els meus fills. 

(...)

Tenia els diners en un dels bancs més poderosos del País Basc però no vaig entrar a les oficines a treure’ls, ni se’m va acudir, ja n’havia après i sabia que entre tants empleats encorbatats segur que n’hi havia que estaven vigilant els meus moviments. 

I ara, passats els anys, sembla oblidat el malson, però s'ha d'enfrontar a la separació de la filla i, potser, a una nova relació, que no ha passat desapercebuda a l'avi:

La cara que fa el meu fill mirant-se el paleta és per llogar-hi cadires. És evident que no li fa cap gràcia l’amistat de la seva filla amb una persona que té un color de pell diguem-ne que torrat.

(...)

Apa! Només faltava aquesta ara. La meva filla embolicada amb un negre. Però si acaba de separar-se... Tanmateix, ja es podria esperar una mica. I podria triar algú d’aquí, vull dir algú blanc. Vull dir que no és que sigui racista, però és que quan m’imagino un negre a casa ho trobo tot molt fosc.

(...)

Ja el tenim aquí. He estat tan educat com he pogut, però se’m fa estrany que una persona com ell sigui a casa meva. 

Hem conegut una mica de passada, la Paula i el seu nou amor: Sigui com sigui, em sento en pau, tranquil·la, a punt per començar una nova etapa on la mestressa de la meva vida sigui jo.

I en Ramon i les seves amistats "perilloses" amb una amiga de la infantessa que ara pertany a un grup armat i que el fica en un bon embolic:

Era avorridíssim mirar estrelles amb l’avi Cinto. (...) Vaig cridar, vaig plorar, vaig enrabiar-me molt quan vam marxar d’Euskadi.

(...)

Vaig escriure una carta a l’Aitor tan sentida que segur que el va fer plorar. Li deia que res ni ningú podria separar-nos. Érem dos amics de l’ànima.

(...)

El pitjor malson de la meva vida va començar al llit i es va acabar al cap de cinc anys. (...) Com que l’acusació contra mi estava relacionada amb terrorisme, em podien treure tots els drets que té qualsevol altra persona.

30 de setembre del 2019

M'estalvio alguna altra situació sorprenent i inesperada, d'un relat que ha estat entretingut i interessant.

I en aquest cas, a tall de conclusió, he decidit afegir la nota final que ens ofereix la mateixa autora, i és que més sovint del que pensem, la realitat supera la ficció:

Sempre dic i redic que jo escric ficció i que tots els personatges són producte de la meva imaginació. Sí que hi ha, però, històries que copio de la realitat i que adapto a les circumstàncies segons em convé. I en aquesta novel·la hi ha una reproducció força fidel del que li va passar al meu pare a Pamplona.

(...)

El meu pare va haver de “reinventar-se”, com es diu ara, però ben reinventat, perquè amb tantes criatures no era fàcil, tot i que la meva mare també havia començat a treballar a Barcelona. 

 

Constel·lacions

Blanca Busquets

238 pàgines