Sortida del laberint

Em va interessar, tant la biografia de l'autor, com l'escrit de la contraportada. Vaig llegir-lo amb atenció, i en les qüestions que per mi tenien un interès més específic, val a dir que més que decebre'm, que també, no em va aclarir cap concepte.

En destacaré algunes reflexions:

Segons una nota a la mateixa editorial:

Aquest llibre apareix exactament un mes després del traspàs de Lluís Duch (Barcelona, 13-9-1936-Montserrat, 10-11-2018) (...) La seva publicació pòstuma fa inevitable llegir-lo com un testament.

I ja ens introduïm en les paraules de l'autor, on trobo per primer cop, una menció explícita a l'obra de Mircea Eliade del qual he llegit força i que m'impulsarà (ja en parlaré en una altra ocasió) a rellegir-lo, malgrat que en Duch més endavant el rebutja per considerar que va col·laborar activament amb els plantejaments nazis:

Cal assenyalar que mai no he intentat separar les dues facetes de la meva existència, com a monjo i com a investigador, perquè molt aviat vaig tenir plena consciència del fet que no sols m’eren absolutament connaturals i que eren beneficiosos per a la meva vida quotidiana, sinó que, a més, la seva conjunció em permetia, sempre provisionalment, portar a terme allà que Mircea Eliade volia designar amb l’expressió, certament molt boirosa, de “ruptura de nivell”.

En referència a la seva incorporació com a monjo al Monestir de Montserrat i la seva localització privilegiada, també té algunes paraules:

Són molts els que creuen que aquesta muntanya és un indret propici per establir unes connexions galàctiques d’un gegantí abast supramundà.

(...)

Dos són els factors principals que he anat descobrint en les rutines de la vida quotidiana montserratina.

El primer (...) espiritualitat.

El segon (...) naturalesa. 

(...)

Els anys de formació a Montserrat foren, així ho he cregut sempre, molt ben aprofitats en diversos sentits. 

I de Montserrat passem a Alemanya on es va desplaçar i va romandre en llargues estades, sempre dedicat a l'estudi:

El mes de juny de 1969 vaig emprendre un viatge a Alemanya amb la finalitat de fer-hi un doctorat. La universitat escollida va ser la de Tübingen. (...) L’oferta cultural i musical (òpera inclosa) era bastant rica i variada. 

(...)

La vida quotidiana a Tübingen no deixava de tenir un cert aire camperol atès que un nombre molt important de professors i d’alumnes venien dels pobles i poblets agrícoles de Baden i de Wüttenberg.

(...)

Les meves llargues estades a Alemanya em portaren al convenciment que l’èxit del nazisme “allí” i del franquisme “aquí” s’havia degut en bona mesura al fracàs ideològic i moral de les esquerres, naturalment amb la contribució d’aquelles dretes que solíem qualificar -aleshores i segurament ara mateix- de “carpetovetòniques.

Avanço pel univers reflexiu de l'autor, ara en referència als models antropològics als que ell desglossa en tres apartats:

a)      Antropologies optimistes:

Van culminar en el pensament de Jean Jacques Rousseau (1712-1778) o de David Henry Thoreau (1817-1862)

b)     Antropologies pessimistes:

Tenen patrons il·lustres en el passat i en el present com, per exemple, Sant Agustí, Luter, Calví, Janseni, Kant, Schopenhauer, Cioran i un llarg etcètera.

c)      Antropologies de l’ambigüitat:

Tenen com a premissa bàsica el fet que a priori l’ésser humà és indefinició. 

Però tal com he dit de bon començament, l'aspecte en què personalment tenia més interès a conèixer la seva opinió, i el que més em va decebre ha estat en el tema de la religió i especialment quan encara, el que ell anomena "La qüestió de Déu", que després de llargues parrafades força enrevessades, de les que m'he permès d'adjuntar un breu recull, no dona cap resposta ni tan sols s'albira cap escletxa de llum.

Ja entenc que els seus escrits estan adreçats a un tipus de  públic més especialitzat, sense la pretensió de ser divulgatius, però tot i això no hauria estat sobrera una mica més de concreció:

Allí on hi ha una forma o altra de cultura humana (...) no deixen de plantejar-se mai les qüestions relatives a l’origen (proctologia) i al final (escatologia) : això és, en definitiva religió. (...) Les religions històriques són articulacions històrico-culturals, en les quals hi ha una intervenció molt consistent del factor biogràfic dels seus adeptes.

Potser "La qüestió de Déu" mereix un punt i apart, tot i que, com he comentat més amunt, a mi no m'ha aportat absolutament res. Potser és problema meu?:

Apropar-se al misteri de Déu implica considerar tot un aplec de qüestions amb uns registres de caire gramatical, contextual, històric, social, etc.

(...)

Tenir la superba pretensió de saber per endavant qui o què és o no és Déu comporta negar-se a reconèixer la realitat finita i contingent de l’ésser humà. (...) Sempre d’una manera provisional i inadequada, Déu és comparable, això és, experimentable per mediació de totes les gramàtiques i tots els lèxics de la humanitat, perquè el conjunt de totes les gramàtiques humanes i de tots els lèxics de tots els temps i latituds té l’origen en l’acte de la creació i és traducció, sempre temptativa i imperfecta, de la Paraula única de Déu que s’expressa per mitjà de la llengua perfecta, que cap religió ni institució humana no podran estar mai en disposició d’articular i parlar eficientment fins que Déu no sigui tot en tots.

(...)

D’entrada i gairebé sempre també de sortida, Déu és el Tot-Altre, desconegut, llunyà i inquietant perquè adopta el rostre, sovint repugnant i no gens familiar, de tots els qui trobem en els nostres camins.

(...)

Sempre caldrà tenir en compte, això sí, que la religió com a senyal de la qüestionabilitat de l’ésser humà sempre donarà lloc al millor i al pitjor, a la santedat i als abusos mes atroços del poder.

Montserrat, juny 2015

És important tenir en compte que les possibilitats de vida que conté el passat per al present  tan sols són reals i efectives si de debò hi ha memòria o, molt millor, record (memòria activada i activa), si en el nostre aquí i ara hi ha la gosadia de continuar mantenint la causa de la llibertat, de la justícia i de l’amor per la qual van viure i morir molts dels qui ens han precedit. 

Sortida del laberint

Una trajectòria intel·lectual

Lluis Duch

210 pàgines