divendres, 30 de setembre del 2022

L'edat dels vius

Barcelona, febrer del 2017
Vitralls de la Sagrada Família

I així va ser com va entrar la mort a la cambra, em sembla, amb el crec d’aquell coll d’ocell partint-se. (...)
Després d’aquell ocell, se’m va començar a morir als braços en meu Eugeni i la seva veu.
(...)
Jo em dic Elisa Neri. Tinc quaranta anys i de moment puc dir-te que, a part de mi, és possible, molt possible, que ja no quedi ningú sobre la faç de la Terra. 

A qui no li ha passat pel cap la possibilitat de ser immortal? Segurament els mateixos cops que, especialment en l'adolescència, ens ha pogut passar la idea que aquest món és una merda, que no entenem què hi fem aquí i que morirem joves.
En general, els humans som així de complicats i contradictoris.

En aquesta història, ens trobem que algú, no sabem ben bé per què i en quin moment, va aconseguir que l'espècie humana podia viure, no eternament, però sí, sempre jove, d'aspecte i salut. És a dir que tothom naixia amb "data de caducitat", però sense envellir.
He pensat sovint en la mare; ella assegurava que la mort no li importava, però sí el deteriorament i el patiment. El destí li tenia deparada una mort molt prematura i no li va estalviar patiments, però ara millor em centro en el relat i ho faig citant la protagonista i el seu soliloqui adreçat a una rata:
L’any 2306 es va inventar la Cura. (...) Doncs res, que els humans ens fèiem vells. La vellesa, rateta, va ser la malaltia definitiva que vam superar. (...) No ens faríem mai vells i quan moríssim -un dia concret que els nostres pares pactarien amb la Fàbrica- no ens importaria perquè hauríem viscut molts anys plenament. 
(...)
La nova manera de viure havia de tenir una nova manera de morir i cap moral, només civisme i relacions casuals, sempre tan tranquil·litzants per a qualsevol persona forjada a la nostra època: com que ens sentíem bons i bells per dins, havíem de morir semblant-ho. I un vell, te’l miris com te’l miris, no és cap de les dues coses. 

No sabem qui ho va inventar, però sí que va esdevenir en l'època del pares i també (ho veurem més endavant) que aquesta imposició va tenir dissidents:
Ells tenien plena consciència del seu privilegi, que venien del moment on encara hi havia vellesa però no moltes altres bondats que després van arribar i que feien del nostre món un lloc bonic. 
(...)
L’aliment necessari ens el feia la Fàbrica i el teníem a la porta de casa cada matí, el canviàvem per les restes i l’endemà ens el tornaven a servir. 
(...)
Però els pares van poder triar, nosaltres no. Sortiríem així de la Fàbrica, ja no dels ventres. 

Hi havia alguna excepció que s'escapava a la regla general de la "Cura":
Els morts per sorpresa, sí. Doncs això, descuits o accidents domèstics o de cotxe, però pocs. 
(...)
Alguna cosa no hem fet bé perquè ens morim tan de cop, sense temps de penedir-nos de res.

Però un dia de cop i volta...:
Em va semblar sentir un tremolor i després veure una columna de fum a la Fàbrica. Tot va passar molt ràpid i la reacció va ser de mal compartir. La gent s’havia tancat a casa, amb la seva mort, cadascú la seva. 

I recordeu que aquest pla va tenir el rebuig d'uns quants dissidents? Doncs aquests es van establir, amb força penes i treballs per subsistir, en una illa, que ara és on ha anat a parar la nostra protagonista, supervivent de la gran catàstrofe que va acabar amb tota la població:
Ets a l’Illa de Sant  Pere, maca, nosaltres som la gent que hi viu. Som grans per dins i per fora, res més. No n’havies vist mai cap, oi? Pobreta meva... 
(...)
Els santperencs havien decidit treure-s’ho tot en arribar a l’illa, fer una gran foguera amb la seva roba i només guardar-ne una mica per si algun dia, cosa estranya, feia fred. 
(...)
Quan els escassejava algun bé que ells no podien produir, com ara medicaments o productes fitosanitaris, s’organitzaven expedicions amb els habitants més capaços, els que encara eren prou àgils o no necessitaven bastó per anar pel món amb seguretat.

I millor ho deixo aquí:
Van passar els anys i em vaig anar acomodant en aquell món, que, amb parsimònia, també s’acabava. La seva va ser una fi gens traïdora, que no va agafar ningú amb la guàrdia baixa.


En conclusió: Prometia força al començament, però a partir de la segona part, una decepció.

 

Barcelona, febrer del 2017
Vitralls de la Sagrada Família

 

L’edat dels vius
Mar Bosch Oliveras
166 pàgines 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada