En Dostoievski planteja aquesta narració, com si de la troballa d'uns papers es tractés. La realitat és que el mateix autor va estar tancat al Penal, que va anomenar "La casa morta", i aquests apunts es refereixen a aquells durs temps.
 |
| Terol, 2015 |
El nostre presidi era en un
extrem de la fortalesa, a tocar del seu mateix terraplè. (...) Aquí hi havia un
món especial, que no s’assemblava a res més; aquí hi havia lleis especials,
indumentària pròpia, moral i costums propis i una casa morta en vida, una vida
com a cap altre lloc i gent especial. I és aquest racó especial el que em
proposo descriure.
(...)
Ocupàvem el presidi un total
de dos-cents cinquanta homes, una xifra gairebé constant.
Segurament una experiència difícil, o impossible d'oblidar, és el dia que es traspassen les portes del presidi, obligat a deixar a fora tota la seva vida.
No he pogut evitar, salvant totes les distàncies, recordar les imatges del 2017, quan les furgonetes que conduïen els nostres polítics entraven a la presó:
Recordo com vaig entrar al
presidi. Va ser a la tarda, el mes de desembre. (...) Vaig conèixer entre ells
assassins tan alegres i tan despreocupats tothora que haureu pogut apostar que
la seva consciència no els havia fet mai cap retret.
(...)
Sovint un home ho suporta tot
durant anys, s’amanseix, sofreix els castics més brutals, i de cop sobte
esclata per qualsevol fotesa, gairebé per no res. (...) No cal dir que els
penals i el sistema de treballs forçats no redrecen pas el criminal.
S'han tancat les portes i cal afrontar la realitat:
Una convivència forçosa es
dona en d’altres llocs, per descomptat; però a un penal hi arriba gent amb qui
no tothom voldria haver de conviure.
(...)
Passats tres dies d’ençà de la
meva arribada al penal, em van enviar a treballar.
(...)
“La casa morta!”, em deia a mi
mateix en contemplar de vegades al capvespre, des del porxo del nostre barracó,
els presoners que tornaven del treball i que deambulaven mandrosament per la
placeta del pati, dels barracons a la cuina i a l’inrevés.
Què pot passar pel cap d'una persona que han tancat, posem per cas per una raó insignificant o aparentment intranscendent:
Però el temps passava, i jo, a
poc a poc, m’anava acostumant a aquella vida.
(...)
Des del primer dia de la meva
vida al penal vaig començar a somiar la llibertat.
(...)
A poc a poc vaig anar ampliant
el cercle de coneguts.
Actualment entenc que si un intern emmalalteix d'una certa consideració se'l porta a un hospital, tot i que els centres penitenciaris tenen un espai destinat a infermeria. No era així en l'època en què se situa al relat:
Vaig penetrar al recinte
hospitalari no sense una certa curiositat sobre aquesta nova variant, que
encara desconeixia, de la nostra vida de presidi.
(...)
Les sales dels presoners no
s’assemblaven gens a les sales ordinàries, i un reclús, fins i tot malalt,
continuava complint condemna.
(...)
Fins i tot els tísics morien
davant dels meus ulls amb els grillons posats.
I quin era l'ambient a dins d'aquests penals? Si ens hem d'atendre al que comenta l'autor, sembla que les baralles entre interns eren habituals i gens controlades.
Vaig poder observar, realment,
que a la primavera les disputes al penal són més freqüents. Se senten més
sorolls, més crits i més gatzara; hi ha més renyines.
(...)
Al presidi, la força física es
necessita tant com la moral per suportar totes les incomoditats materials
d’aquesta maleïda vida.
Una dada que m'ha semblat curiosa és la menció que fa als animals. Haig de confessar que en veient el títol de l'encapçalament vaig tenir la temptació de pensar que es referiria a insectes i plagues de paràsits que els assotaven, però estava equivocada:
Al penal ens corresponia tenir
un cavall per dur l’aigua, endur-se les deixalles, etc.
 |
| Terol, 2015 |
I al nostre relator li arriba l'hora de la llibertat. No sabem si condicionada:
Havia ingressat al penal a l’hivern,
i per tant em tocava sortir en llibertat també a l’hivern, el mateix mes i el
mateix dia que hi havia arribat. Amb quina impaciència vaig esperar l’arribada
de l’hivern!
Memòries de la casa
morta
Fiódor Dostoievski
Traducció de Jaume
Creus
428 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada