 |
| Barcelona, barri Gòtic Octubre 2021 |
Poca cosa puc afegir al relat novel·lat del final de la guerra mal anomenada civil, vist des de les vivències de diferents protagonistes.
Trobareu als que fugen, cercant refugi a França, entre ells en Companys, alguns que no tenen cap més remei que quedar-se i veure d'adaptar-se a la nova situació, i, segurament rememorareu l'angoixa amb què es van viure aquells dies.
Així que callo, i els deixo la paraula a ells:
La prostituta polonesa Agnieszka:
Estava
a punt de complir els divuit anys quan va marxar cap a Barcelona amb un home
que li ho va proposar. No es feia il·lusions sobre allò que l’esperava, però ho
va acceptar per poder enviar diners a la mare i salvar les dues germanes
petites, que patien un tifus demolidor.
(...)
De
dia és l’Agnieszka Michnik, i de nit, la Lupita.
En Manel, que va ser un boxejador de cert èxit i que ara és el xofer del President al que tracta de rescatar sense èxit quan és detingut. Quan el coneixem, acaba de perdre el seu germà bessó, manté una relació amb l'Agnieszka i serà uns dels protagonistes principals d'aquesta història :
A
Terol va descobrir que no tots els inferns són del color del foc. Va gatejar
damunt d’uns camps nevats, blancs.
(...)
A
La Paloma ja no s’hi celebren combats de boxa ni sessions de balls de saló.
(...)
Per
a ell, la mort del Francesc (el germà) suposa un drama sense nom. Per al seu
germà, la fi d’una vida atzarosa.
(...)
Com
a boxejador, sap el què és perdre amb dignitat.
(...)
El
Manel està destrossat. El seu germà ha mort per una bala que no es mereixia, no
ha aconseguit que la dona que estima marxi amb ell, i l’amiga de tota la vida
vol tornar a una Barcelona ocupada pels franquistes. Per què és tan cruel la
guerra, fins i tot amb els supervivents?
(...)
Fa
dies que està preocupat, en veure el president tan moix.
El President Companys, segons la visió d'en Manel:
Detesta
parlar amb Negrín, però el necessita. És la seva única font d’informació sobre
la guerra, perquè Azaña, amb el qui despatxa de tant en tant al palau de
Pedralbes, no sap gran cosa del front, i els del seu partit, encara menys.
(...)
La
retirada és un desgavell.
(...)
Tots
estan obnubilats en comprovar com es dessagna el país.
(...)
Des
que va arribar a París, amb un passaport diplomàtic a nom de Luis Fontanet
Pover, Companys és un altre. Ha envellit definitivament.
(...)
El
primer que va fer Companys en arribar a París va ser anar a visitar el fill
al sanatori de Juvisy.
I només quatre notes del final de la fugida d'en Companys que segurament coneixeu:
La
situació de l’exili és crítica.
(...)
S’enduen
els setanta mil francs, unes joies de la Carme, (La seva esposa) documentació de tots dos, una
màquina de fotografiar, uns prismàtics russos i uns cabdells de llana per
tricotar.
I un altre dels personatges reals, el periodista Ilià
Ehrenburg:
Arriba a una Figueres que és l’última parada d’un calvari transitat
pels pàries de la guerra.
(...)
Després
de dos anys i mig de cobrir la guerra d’Espanya, tothom el coneix com el
Hemingway soviètic.
Si us decidiu a llegir-la, trobareu una extensa bibliografia per aquells que vulguin aprofundir o investigar en el tema.
I què millor que acabar amb un breu apartat d'agraïments del seu autor:
Agraïments:
Vuitanta
anys després, la guerra civil segueix sent un pou insoldable d’històries
humanes, de relats èpics i de frustracions col·lectives. (...) N’havia sentit a
parlar als avis i als pares que van formar part d’aquella “allau d’aigües
desbordades”.
Setembre
del 2021
 |
| Barcelona, barri Gòtic Octubre 2021 |
Una interessant entrevista al seu autor, la podreu recuperar clicant aquí. Aprofito només per fer esment a una frase que sovint la vaig escoltar repetir a casa meva quan era petita. "La guerra no la va guanyar Franco, la vam perdre nosaltres". Sempre m'ha semblat molt dura, molt cruel, dita en boca dels que havien defensat la República i ara eren els vençuts, quan no directament represaliats.
1939 La caiguda de
Barcelona
Andreu Claret
379 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada