La bibliotecària d'Auschwitz

Sabadell. Biblioteca dels Safareigs

Vaig néixer en una àpoca que els llibres no proliferaven, en una casa humil d'un molt humil barri i amb escassos mitjans.

Potser tenia sis anys, que vaig poder accedir a la biblioteca de "La Santa Creu i Sant Pau" que s'havia obert molt a prop de casa.

Era un lloc, lluminós, net, ampli, amb lleixes que arribaven fins el sostre carregades de llibres. I, fins i tot, un cop havíem donat mostra de la nostra bondat i cura dels exemplars, ens permetien sortir a llegir als jardins que envoltaven l'edifici.

No recomanaven pas cap tipus de lectures, si bé només podíem accedir a les que algun censor havia cregut oportú que eren adequades a la nostra tendra i innocent edat: malgrat que no eren estrictament religiosos, eren lectures amb alt contingut "moral".

Potser les responsables (sempre eren dones), no eren ni tan sols bibliotecàries i la seva funció era estrictament adreçada a que mantinguéssim l'ordre, començant per fer-nos rentar les mans abans d'entrar. Ara entenc que era una mesura higiènica perquè no anàvem pas sobrades de neteja, però en aquell moment jo m'ho prenia com una qüestió de respecte i veneració cap als llibres que no es podien tocar sense estar ben netes (o nets que també hi anaven nens, pocs, però hi anaven).

Vaig llegir sense cap ordre, senzillament guiant-me pels prestatges, fins que un per un, vaig acabar llegint-los tots fins el moment que ja, amb més criteri, vaig accedir a les sales d'adults.

La Biblioteca a què es refereix el llibre, es trobava en un lloc tan insòlit com el Camp d'Extermini d'Auschwitz, tenia quatre llibres atrotinats que calia mantenir en un bon estat raonable i restaven amagats, sovint sota les robes de la seva jove bibliotecària.

Aquest escrit només pretén ser un homenatge a aquells infants que van viure aquella terrible experiència a la que molt pocs van sobreviure:

En aquell lloc tan tètric on la humanitat havia arribat a atrapar la seva pròpia ombra, la presència dels llibres era un vestigi de temps menys lúgubres, més benignes, quan les paraules sonaven amb més força que les metralladores. Una època extingida. 

(...)

Més que una bibliotecària, des d’aquell dia es va convertir en infermera de llibres. 

En els seus dies al camp, la nostra estimada bibliotecària va conèixer i va patir el temut doctor Mengele, un sàdic i terrible personatge que acostumava a experimentar amb els infants:

Les seves paraules tenen una calma de cementiri. Si la mort parlés, ho faria exactament amb aquesta cadència glacial. 

(...)

Aquest home té alguna cosa que l’aterreix, que no és del tot normal. Al llarg d’aquests anys ha vist molts nazis, però aquest té un no sé què diferent. Intueix que té un poder especial per fer el mal. 

(...)

En Menguele somriu afablement . (...) Ell sempre va un pas per davant de tots aquells militars que, fet i fet, no han entès res ni saben per què combaten. Ell sí que ho sap. Lluita per convertir-se en una celebritat. (...) En Josef Mengele sap que no és un home humil; ell deixa la humilitat per als dèbils. 

(...)

En Mengele no interroga els presoners, es tracta d’una feina massa vulgar per a ell. 

(...)

Llevat dels “kapos”, els cuiners i els càrrecs de confiança, com ara registradors o secretaris de bloc, tots els interns duen els llardosos uniformes de ratlles. Tret de rares excepcions, com ara el camp familiar. 

Aquesta va ser la "meva" primera biblioteca

    

Moltes i dures són les vivències que la Dita, la nostra heroïna, va patir, i en algun cas, fins i tot podríem dir que va viure en el camp, jo només, a tall d'exemple, en faré un petit recull de les seves reflexions:

Igual que les brúixoles es desorienten en acostar-se al polo nord, a Auschwitz els calendaris es destaroten. 

(...)

Molts odiaven els llibres quan estudiaven a l’escola. (...) Però aquí el llibre els sembla un imant; no li poden treure la vista del damunt i molts fins i tot no poden reprimir l’impuls d’aixecar-se del tamboret i acostar-se a l’Ofir perquè els hi deixi tocar. 

(...)

Els llibres  guarden a dins de les pàgines la saviesa de qui els va escriure. Els llibres no perden mai la memòria. 

(...)

Amb el pas dels dies ha arribat a conèixer cada arruga de cada llibre, cada estrip, cada cicatriu. 

(...)          

A Auschwitz, oficialment els llibres no existeixen. 

Sens dubte, una constant entre els presoners és la pretensió d'ordir qualsevol pla que els permeti, ni que sigui tan sols pensar o potser somniar, en la possibilitat de la fuga

Hi ha veterans que parlen de la "febre" de la fuga, no es parla tant de la plaga de desànim que arrasa el “Lager”.  Al seu pare també li va passar. És gent, que de cop i volta, es comença a apagar. Són els que s’han rendit. 

(...)

A Auschwitz l’obsessió de tothom és marxar, sortir d’aquell cau i deixar-lo enrere per sempre. No hi ha més somnis. 

I com no qüestionar-se la fe?

¿Déu és capaç de saber si durant el sàbat has cosit el botó d’una camisa per castigar-te i no s’ha assabentat que maten milers d’innocents i altres milers més els tenen presoners i els tracten pitjor que als gossos? 

Sabem que la nostra protagonista va sobreviure a aquell infern, fins i tot sabem com va ser la seva vida posterior, però la part novel·lada quedarà aquí:

El barracó 31 resulta estret i bulliciós quan hi és tota la quitxalla, però ominosament gran i desencantat quan se’n va. Sense els menuts deixa de ser una escola.

(...)

Han passat vuit mesos des de la liquidació del camp familiar i novament les han pujat a un vagó de bestiar en el qual continuen viatjant sense saber on. 

(...)

L’armistici no fa créixer els membres amputats als mutilats, no elimina el dolor dels ferits, no esborra el tifus, no rescata els moribunds de la seva caiguda, no fa tornar els que ja se n’han anat. La pau no ho cura tot, si més no, no tan de pressa. 

Un recull dels principals protagonistes:

En Hirsch:

Mirem els nazis, amb el seu armament modern i els seus uniformes impecables, i ens pensem que són poderosos, fins i tot invencibles. No, no, no. No us enganyeu pas: a dins d’aquests uniformes que són tan resplendents no hi ha res. És una carcassa. No són res. A nosaltres no ens interessa brillar per fora, nosaltres volem brillar per dins. 

En Rudi:

Fins aleshores les coses li han anat prou bé a Auschwitz i ha aconseguit un lloc privilegiat perquè ha jugat bé les seves cartes. 

(...)

Aconseguir llapis, pels quals haurà de donar alguna cosa, per lliurar-los a un barracó infantil completament improductiu no és beneficiós ni prudent. Però contempla el somriure i la lluïssor negra dels ulls de la noia i tota la resta se li oblida. 

Segons el professor Morgenstern:

Som la raça que pot plantar cara als aris, que pot derrotar la seva hegemonia. Per això necessiten eliminar-nos. 

En Hans Adler, (el pare de la protagonista) lluita contra els bacils de la pneumònia amb molt poques armes: un home sol, desnodrit i desfet per la intempèrie de la guerra, contra un exèrcit de virus plens d’energia. (Finalment morirà) 

Aquesta és només una part dels fets reals en els quals s'ha basat l'autor. No he trobat altra manera que fer una relació. Ja em dispensareu si resulta avorrit:

La nit del 8 de març de 1944, 3.792 presos procedents del camp familiar BIIb van ser gasejats i posteriorment incinerats al crematori III d’Auschwitz-Birkenau. 

(...)

El 25 d’abril de 1944 en Rudolf Rosenberg i l’Alfred Wetxler van comparèixer davant el portaveu dels jueus eslovacs. (no el van creure) 

(...)

Però la guerra no només destrossa els cossos que seguen la metralla i les explosions, també anihila el seny, mata les ànimes. Els seus advertiments van arribar al Consell Jueu d’Honguia, però no es van tenir en compte. 

(...)

El 15 de maig de 1944 va arribar al camp familiar un altre transport procedent de Terezín amb 2.503 nous deportats. L’endemà un va arribar un altre més amb 2.500. i el dia 18 encara va arribar un tercer. 

(...)

El 15 de maig de 1944 en Víktor Pertek desfà el camí que va recórrer sis setmanes enrere. (...) El van torturar durant dies. (...) Va estar empresonat fins que el 8 d’octubre de 1944 el van executar. 399

L’Ota i la Dita es van casar a Praga i l’any 1949 va néixer el seu primer fill. 

(...)

El matrimoni va tenir tres fills i quatre néts. L’Ota (...) va escriure diversos llibres.

Van envellir plegats. 

Aquesta narració s’ha construït amb materials reals, que s’han unit en una argamassa de ficció. 

Al llarg de la història tots els dictadors, tirans i repressors, tant si eren aris, negres, orientals, àrabs, eslaus com de qualsevol color de pell, tant si defensaven la revolució popular, els privilegis de les classes patrícies, el manament de Déu com la disciplina sumària dels militars, fos quina fos la seva ideologia, tots s’han caracteritzat per una cosa en comú: sempre han perseguit els llibres amb acarnissament. Són molt perillosos, fan pensar. 

 

La bibliotecària d’Auschwitz

Antonio G. Iturbe

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau

507 pàgines