Un relat dur i molt sentit on l'autor, que va ser deportat el 1942, ens fa partícips de la seva experiència com a presoner i psiquiatre als camps de concentració nazis durant tres anys.
Un pròleg necessari:
La tardor de 1976, un any després de Konrand
Lorenz i en el marc de la setmana del llibre austríaca que s’hi celebra
anualment, Víktor Frankl va obtenir el premi Donauland en reconeixement a
l’obra de tota una vida.
(...)
Víktor
Frankl va viure el que ensenya. (...) Ell va bescanviar l’uniforme de presoner
per una bata blanca de metge i els va ajudar com a director espiritual.
.
Ell, psicòleg de professió, va ser "només" el número 119.104:
En el moment en què el “número” 119.104 fa la
temptativa de descriure el que va viure com a “psicòleg” al camp de
concentració, cal consignar des d’un bon començament que al camp, naturalment,
no exercia com a “psicòleg”, ni tan sols com a metge (tret de les darreres
setmanes). (...) I confesso no sense orgull que, com a tal, jo ja no era un
pres “normal i corrent”, precisament no era més que el número 119.104 i prou.
En faré només un breu recull dels nombrosos casos que es relaten en el llibre: Cal, clar, començar pel principi: Auschwitz :
Llavors les portes del vagó s’obren de bat a bat,
i una petita allau de presos vestits amb l’habitual uniforme de ratlles de
presidiari es precipita a l’interior, amb el cap rapat, però amb cara d’anar
molt ben alimentats, parlen totes les llengües europees possibles i, tanmateix,
la seva absoluta jovialitat arriba a resultar grotesca en aquell moment i
situació.
(...)
Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem
de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos
nu.
La "vida" al camp:
De cops, al camp, n’hi ha pels motius més fútils,
o també per manca absoluta de motius,
(...)
L’apatia com a símptoma principal de la segona
fase és un mecanisme de defensa necessari per a la ment. La realitat funciona
al ralentí.
Se n'ha parlat tant de la fam que he cregut més oportú centrar-me en un tema que, almenys en el meu cas, no havia trobat comentat encara, com és el de la sexualitat:
Si la desnutrició fa que el primitiu instint que
s’empara del pres durant el segon estadi de la seva adaptació interior a la
vida del camp col·loqui l’instint de procurar-se aliment en el primer terme de
la consciència, aquesta mateixa desnutrició també deu ser l’explicació
principal del fet que l’instint sexual en general no es manifesti.
(...)
En una majoria predominant de presos corrents,
l’instint primitiu, el fet d’haver-se de concentrar en la sempre amenaçada i
pura subsistència, incideix en una desvaloració radical de tot el que no
serveixi a aquest interès exclusiu.
És possible la interiorització silenciosa i gairebé oculta, potser fins i tot per un mateix, del sofriment?:
La possible interiorització que experimenta la
vida al camp de concentració, en el cas de la persona disposada a experimentar
aquesta interiorització, implica també que el pres aparti la buidor i
l’eixarreïment.
(...)
Com a metge, poder ajudar una mica els companys malalts em semblava, sense cap mena de dubte, que tenia més sentit que no pas anar vegetant.
(...)
Així doncs, el fet que l’intern d’un camp de concentració intenti “desaparèixer” literalment en la multitud no és suggestió, sinó també una temptativa de salvar-se de maneres diverses.
Un miratge, o una esperança vana que difícilment es pot veure realitzada. La fugida:
La vida al camp comporta decisions que de sobte
han de ser preses en qüestió de moments i que constitueixen una opció entre
existir i no existir.
(...)
En últim terme, és obvi que el que li passa a una persona interiorment, allò en què el camp “l’ha convertida” aparentment, és el resultat d’una decisió personal.
(...)
La conclusió a la qual arribem repetidament a través dels relats i les descripcions que els antics presos dels camps fan de les seves experiències és coincident: el que en realitat aclaparava més el pres era el fet que en general no sabia quant de temps romandria encara al camp de concentració.
La realitat: L'alliberament:
I aleshores va arribar el nostre darrer dia al
camp. Gairebé tots els interns havien estat traslladats en massa a altres camps
a mesura que el front aliat s’aproximava. Les jerarquies, els capos i els
cuiners havien fugit.
(...)
Ha aparegut el delegat de la Creu Roja
Internacional a Ginebra. (...) Ara ja no cal que assumim el risc de sortir
corrents a l’encontre dels dos fronts en combat.
(...)
De la mateixa manera que la salut física del submarinista es veu amenaçada si es treu bruscament l’equip d’immersió (...) també resultarà danyada la salut mental de la persona que ha estat alliberada de cop i volta d’una pressió psíquica
He obviat molts punts, diferents aspectes que en el llibre estan relatats amb minuciositat necessària i clarificadora.
Acabo aquesta publicació amb unes reflexions que fan referència als vigilants dels camps, aquells presoners als que aparentment se'ls concedia algun benefici a canvi d'expressar la crueltat en els seus companys:
Qualificar una persona pel fet de pertànyer al
grup de vigilants del camp, o a l’inrevés perquè és un pres, no ens diu res en
absolut.
(...)
Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està
decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és
l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als
llavis.
Les cames comencen a fer mal i amenacen de fer figa.
Continuen arrossegant-se, volen veure per primera vegada els voltants del camp.
(...)
I vet aquí que arriben a un prat i hi veuen una estesa de flors.
En són conscients, però no “s’emocionen”.
(...)
Els dies passen, molts dies,
fins que ja no és tan sols la llengua allò que es deixa anar,
sinó alguna cosa de l’interior,
i de sobte l’emotivitat obre una bretxa en aquella remarcable barrera inhibidora.
L’home a la recerca de sentit
Viktor E. Frankl
Pròleg de Hans Weigel
Traducció de Francesca Martínez
170 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada