Acostumo a consultar referències dels autors que llegeixo. De natural, és clar, n'hi ha de força coneguts dels quals no hi faig esment explícit, però, tal com és aquest cas, he decidit compartir el que diu de l'autor la Viquipèdia:
"Vicent Usó i Mezquita és un escriptor, periodista i guionista valencià. Llicenciat en història contemporània, ha desenvolupat una carrera literària diversa, amb una destacada activitat en la narrativa, la crítica literària i la traducció d'obres clàssiques de teatre, en col·laboració amb Hadi Kurich."
Però aquesta gairebé inesperada protagonista està passant una època un tant confusa i depriment:
Fa dos mesos que plore, n’estic farta. (...) Tinc
por i els ulls se m’omplin de llàgrimes que ragen galta avall i em creix una
bola a l’estómac que em paralitza i no em deixa parlar. Però m’he de fer
l’ànim.
(...)
Sempre he sigut molt plorona, ho he de reconèixer. Encara ara. i de vegades em fa ràbia perquè les llàgrimes et deixen en inferioritat.
Aviat sabrem el per què:
Els dissabtes, sempre al migdia, em cridava el nebot i em demanava per la salut i com anaven les coses. (...) I el nebot em repetia que posara a la venda el pis i que, amb els diners, me’n comprara un altre que tinguera ascensor.
(...)
Al principi, em cridava cada dia, el nebot, i, una volta al mes venia a veure’m, però, a poc a poc, a mesura que vaig anar refent-me, les visites es van espaiar, i també les telefonades.
(...)
Va ser l’any següent que el nebot em va demanar el préstec.
(...)
L’any passat, va demanar-me de nou que l’ajudara, passava un mal moment i necessitava uns pocs diners per a remuntar-hi. (...) Vaig reunir forces, abans de contestar, vaig respirar fondo i, tot i això, la veu em tremolava i sentia que la por corria pels meus braços (...) vaig respondre que res no m’agradaria tant que poder ajudar-lo, però que no em podia valdre per mi sola. (...) i la paga no dona per a tant.
La senyora no s'acontenta amb especular, vol "investigar" el que succeeix al pis del costat i insisteix en les seves indagacions:
La nina és qui primer ha sentit les passes, i el
company ha deixat d’observar la barana com si fora un entomòleg i s’ha abocat a
mirar cap avall pel buit de l’escala i algú el deu haver saludat des del
vestíbul. (...) Dotze escalons només, els tinc ben comptats: els barrots de la
meua presó, els murs que m’impedeixen fugir d’aquesta gàbia.
(...)
El cas és que, malgrat que només hi ha dos trams
curts d’escala, l’agent immobiliari ha arribat com si vinguera de fer a pas viu
el trajecte que separa Mataró d’Atenes.
(...)
No sabia què pensar, una cosa és que vulguin
llogar el pis i hi haja tràfec de gent, i una altra els crits i les curses.
M’he quedat de pedra en advertir que la porta del
pis veí havia quedat oberta. (...) He pensat d’entrar-hi, però a la fi no he
gosat.
I així, entre el neguit de saber el què està passant o ha passat al pis del costat i els seus records, va passant el temps:
El meu germà era com jo, deu ser cosa de família,
i, si algú de nosaltres es descuidava i deixava oberta la porta de l’armari
rober, em demanava que m’alçara i l’ajustara bé.
(...)
Ha passat una bona estona, i jo allà, en silenci,
mirant com els convidats d’aquell programa estúpid s’escridassaven. (...) Així que,
al final m’he dit, i què pot passar si t’enxampen? Que et tanquin a la presó?
(...)
La porta continuava oberta del tot, era lògic si
no havia sentit que passara ningú pel replanell. (...) La distribució del pis
és distinta de la del meu.
(...)
Tot molt antic, tot molt passat de moda, i molt
gris i molt decadent, com jo mateixa, ja ho sé, però són els mobles que han
habitat sempre la casa i estan impregnats de records, i els records ho són tot
per a mi, que ja no tinc res més, de
manera que no he consentit mai a canviar-los per d’altres més nous ni més
lluents ni més còmodes.
I, mica en mica, anem descobrint que la nostra protagonista fa temps que va recollint d'aquí i d'allà petits objectes que per qualsevol motiu li han resultat atraients:
Allà, a la còmoda, hi ha un calaix on guardo un
bon grapat d’estris inútils. (...) el producte de les meues rapinyes, el fruit
d’un impuls irresistible que no havia sentit mai, abans de la mort del germà.
(...)
Des d’aquell dia, de tant en tant es presentava
l’impuls, sempre d’improvís.
Però tornem a l'actualitat, deixant una mica de banda els records i ens retrobem amb la curiositat no resolta de la senyora, que mal que bé, entra i surt de casa seva, gairebé arrossegant-se i amb el perill de quedar atrapada i/o descoberta en les seves incursions al pis buit:
És curiós, després de mesos i mesos de silenci,
avui tot ha sigut renou, al replanell: què curiós, i quina festa, veritat?
(...)
He observat per l’espiera. La conversa m’arribava
confusa perquè, al principi, parlaven tots alhora, es tallaven els uns als
altres per a demanar-se aclariments o s’interrogaven. (...) He obert amb cura,
a penes un pam, i he notat que els batecs del cor em ressonaven a les temples.
(...)
De l’únic que no sabien res, era de l’inquilí del
pis del carrer de l’Estació, o siga d’aquest. Pel que havien pogut esbrinar,
havia estat pagant el lloguer fins feia alguns mesos, però de sobte havia
deixat de fer-ho sense que hi haguera cap comunicació: tampoc li hauria sigut
fàcil perquè la tieta ja havia mort, aleshores.
El temps passa i, tot i que amb penes i treballs, ella, segueix entestada a conèixer el què està passant al pis del costat:
Ha passat ben bé mitja hora fins que he sentit de
nou remor de passes i, en lloc d’adreçar-me a l’espiera, he aguaitat per la
finestra.
(...)
M’he alçat a omplir un got d’aigua quan he sentit
que un cotxe aparcava davant de casa i portes que es tancaven i veus que
enraonaven de nou.
(...)
Abans de seure, he anat a buscar la cartera del
veí. I aleshores sí, l’he desplegada i he vist que, en efecte, allà estava tota
la documentació que buscava la policia. I els pèls se m’han eriçat de pensar
com ho justificaria si decidien regirar-me la casa.
Però, què en treu ella d'aquestes anades i vingudes lamentables?
I posats a preguntar-nos: Què en treu dels objectes que va rampinyant d'aquí i d'allà?:
El tragí de la vesprada m’ha disminuït les forces,
així que t’he apartat una mica i m’he estirat al llit, al teu costat, i he
tancat els ulls, però no m’he adormit: si no tinc son de nit, com vols que en
tinga, si encara no és hora de sopar?
(...)
Potser m’havia endormiscat una mica, quan ha
arribat l’altre cotxe. Dormir, no dorm, però em passe el dia pegant cabotades.
(...)
De nou, he sentit veus al replanell, però estava
molt cansada i no m’he alçat.
(...)
No he fet servir mai res del que agafava, ja ho
saps. Ho guarde tot al calaix, i no, tampoc he pensat mai de retornar-lo, no em
preguntes per què.
Tot llegint i rumiant, és fàcil arribar a la conclusió que la protagonista de tota aquesta història, amb les seves anades i vingudes, els seus furts, i tots els seus dolors i molèsties, està i se sent molt sola:
M’he assegut al sofà, però no he engegat el
televisor. (...) M’he recolzat en el caminador, de nou, i he fet via cap a l’aparador.
M’he acostat al quadre
i he besat aquell rostre en
blanc i negre
i he mussitat perdona’m, perdona’m,
així i tot ho he de fer, ho
entens?
Dotze
Vicent Usó
166 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada