El silenci dels arbres.

L'havia llegit feia un munt de temps i tot i que el títol em semblava conegut i que tracto de seguir les publicacions del seu autor, m'havia oblidat.

Tot va ser començar a llegir i tornar-me a la memòria aquesta història commovedora que m'havia atrapat i que ara ho ha tornat a fer.

El violinista Andreas Hymer, n'és el protagonista, que coneixerem assegut al seu seient a l'avió, mentre rememora, entre llàgrimes,  el que va ser la seva vida uns anys abans:

Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora.

(...)

Tanca els ulls i reposa el cap al seient.

(...) 

Estreny amb força la nansa de l’estoig del violí i arrenca a córrer. (...) El director del conservatori el rep en un despatx sense finestres. S’abracen en silenci.

No pot evitar commoure's amb el record d'unes imatges colpidores:

Cada cop que tanca els ulls, l’esguard de la dona morta, abandonada al mig del carrer, s’apodera de la foscor.

Ara, l'Andreas ha retornat per fer un concert, i s'enfronta als seus records i al present poc encoratjador:

Sempre m’he allotjat al mateix hotel per preparar els concerts. (...) L’Amela era la nova pianista del bar restaurant. Vaig adonar-me que era especial el primer cop que la vaig sentir.

(...)

Desitjava tocar amb ella com fos. Al començament no va voler. Va trigar setmanes a convèncer-la.

I mentre no arriba l'hora del concert previst al Museu, visita la tomba del pare:

L’Andreas Hymer rodeja la zona de sepultures noves, repartides entre les soques dels arbres talats i enfila cap al cementiri vell per una sendera de grava. 

Al Museu el rep l'Ernest Bolsi, reconegut luthier, que havia estat amant secret de la Sophie, la seva mare:

L’Andreas Hymer, atret per la veu de l’Ernest Bolsi, entra pel fons de la sala i s’afegeix al grup. Ningú no es gira per mirar-lo. 

Ara, en plena guerra i amb constants bombardeigs, segueix fent-se càrrec del devastat Museu, on no hi queda cap peça, però que ell ho supleix amb els seus relats que deixen encantats els comptats visitants que encara gosen visitar-lo:

Com cada dia, l’Ernest Bolsi recorre les sales buides del museu per comprovar que encara siguin prou segures.

(...)

D’ençà que s’ha quedat sense casa, sempre pensa que cada cop que fa o veu alguna cosa pot ser l’últim.

(...)

L’Ernest Bolsi rep els visitants amb un somriure.

I ell també, com l'Andreas, no es pot resistir a evocar temps passats, tot i ser records dolorosos. Com no podia ser d'altra manera, recorda la Sophie, la seva estimada, violinista reconeguda, que va morir en un accident de cotxe i la sent al seu costat:

La Sophie Kesner, asseguda al costat de l’Ernest Bolsi, recull un grapat d’encenalls i joguineja. 

(...)

Tipa de sentir-se pressionada, la Sophie va buscar un lloc solitari per recuperar la calma i decidir el seu futur.

(...)

Molt sovint, mentre la Sophie dormia, treballava en el violí per deixar-li a punt.

L'Ernest li reserva una sorpresa a l'Andreas. El violí que havia confeccionat amb tant d'amor, que tenia un so extraordinari, i amb el qual la Sophie tenia previst fer una gira de concerts:

Vaig recollir el violí del lloc de l’accident i vaig tornar a casa. Amb el temps he après a tolerar l’absència de la Sophie. 

Ara li vol oferir a l'Andreas, com a tribut i record del que va ser per ells la Sophie.

Hi ha més personatges, més vivències, ens parla també l'Amela Jensen, que va ser parella artística, i potser alguna cosa més, de l'Andreas, l' Aline, una petita que ha trobat refugi en el Museu, en Konrad, la Norah...

En temps de guerra, fins i tot el pocs arbres que encara es mantenen en peu, callen.

Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. 

 

El silenci dels arbres

Eduard Márquez

141 pàgines