Tants anys de Silenci

Corbera d'Ebre
Març 2013

Una història on es combinen uns fets investigats per l'Associació per la Memòria Històrica i els més personals representats per la responsable de les excavacions.
Dues històries dures i tristes, que tot i produir-se en dues èpoques molt distanciades, ens poden ajudar a reflexionar. 

El que dona nom a la novel·la, és el que ens remet als temps de la Guerra. Ja avanço, que malgrat no ho desvetlli, el final ens depara una sorpresa:

Feia quinze dies que l’Associació per la Memòria Històrica de Flàvia feia allò, etiquetar ossos. (...) Hi havia, pel cap baix, sis cranis foradats per un tir de bala al front.

El fet de rescatar cadàvers amb el crani foradat per les bales no ha estat cap excepcionalitat en les excavacions de les foses comunes, però en aquest cas, l'autor ha volgut afegir un detall gens comú, com és la descoberta de les restes d'una dona, que servava entre les seves mans un llibre de poesies:

La dona va aparèixer cinc metres més enllà que la resta del que quedava dels altres cadàvers i fora de la zona delimitada on sempre s’havia pensat que hi havia la fosa comuna. 

(...)

Va haver-hi un temps en què eren persones, éssers humans, gent. Fins i tot va haver-hi un temps en què eren vius. Ja no ho són. Ja no ho estan. Son espectres. Són morts amb un cor que encara els batega,, però ja no són humans. 

Tota aquesta actuació té lloc en els terrenys que pertanyen al pazo que va ser del doctor Varela, a l'entorn del qual girarà tota la història:

Ho sabia tothom que el doctor Emilio Varela no era un roig ni un rebel i que els falangistes i els guàrdies civils només detenen els rojos o els rebels, i que el metge no ho és, que és de família de bé de les de tota la vida, fill de qui és i, a més, amo d’un pazo senyorial. 

(...)

El doctor està detingut i ningú no sap per què l’han capturat. (...) Impossible d’imaginar què faria el bo del metge, perquè tothom el recorda com un home precisament així, bo, una bona persona, un bon metge, un home bo, que això sí, ficava tot déu a casa seva.

D'una manera brutal, li és arrabassada la propietat, a la que ell, juntament amb la seva filla, havien donat un ús poc comú, com era obrir-lo de manera socialitzada, en benefici de la gent del poble que fins a les hores no havia tingut accés a la cultura:

En aquell pazo el doctor va manar de preparar una sala de jocs, però no de cartes, sinó d’escacs i de dames, i un gabinet de lectura, una biblioteca cada any més gran, i va fer obrir la barana del balcó perquè, qui volgués, pogués observar d’allà estant els estels a la nit, per a la qual cosa, a més a més, havia manat d’instal·lar un gran telescopi que havien comprat per a ell a Berlin.

Però entre els excessos i la brutalitat de les guerres, també s'hi amaguen desitjos profunds, històries personals, recels, venjances...:

La mort ja no era ni una circumstància. Simplement, era.

Tot “era” encara que no “pogués ser”. El regne de la desraó s’havia instal·lat en els caps i en els cors i qualsevol cosa era possible, fins i tot l’impossible. 

(...)

Els inquisidors medievals, els dictadors de totes les èpoques, sempre han tingut molta tirada al foc i un gust devot per les flames. 

I deixem de banda la història antiga per centrar-nos ni que sigui breument en la particular. Parlarem de l'Anxela:

Era la directora d’aquella exhumació, la responsable d’aquell sondatge a la cerca de fosses de l’època de la Guerra Civil al pazo de Vil·la Flàvia. 

(...)

Quan va casar-se amb Ramiro van anar de viatge de noces a un complex turístic en una platja de Cayo Coco.

Estava enamorada.

Va estar-ho, de fet, durant anys. Ara es demana com en va poder estar enamorada si la va maltractar pràcticament des del primer dia, si més no, de paraula.

I en poques línies, l'autor ens situa en el què dissortadament, encara és un problema massa freqüent, com el dels abusos i maltractaments en el sí de la parella:

El problema és aquest: el cercle tòxic. Em pega. Ploro. Demana perdó. Em guareix les ferides. Setmanes de quietud i de calma. Certa normalitat. Amor, de vegades. I en algun instant premo el botó que fa que el món s’engruni, que tot s’esfondri. I hi ha un crit, una empenta, una bufetada, un cop al cap, una mà que estreny el meu coll. I llàgrimes. I perdons. I un cercle etern. 

(...)

Si la violència s’obre pas en la història i en els edificis és perquè hi ha molta gent que es tapa els ulls, les orelles i la boca. Perquè els crits d’Anxela se sentien en tot l’edifici. 

I acabo, tot i que la història seguirà i pagarà la pena llegir-la sencera:

Vosaltres passareu, aquest temps passarà, aquesta foscor passarà i, algun dia, algú trobarà el llibre i tot sortirà a la llum. I ningú et recordarà, Darío, no en quedarà cap record, ni de tu ni de mi, però hi haurà els poemes d’amor d’en Ramón a la meva filla. I això serà etern. 

(...)

No és fàcil viure amb un secret. (...) No és fàcil estar patint nit i dia per cicatrius que supuren i que sempre fan mal. 

 

 

Tants anys de silenci

Francisco Castro

Traducció del gallec d’Eduardo Velasco

204 pàgines