Justícia

Una representació teatral que en el seu moment em vaig perdre, però que ha estat una lectura força interessant.

El primer que coneixem és un grup de persones (m'ha evocat el cor de les tragèdies gregues) que conversen respecte el protagonista de la història:

De tots els instants que conformen una vida, quin moment triaríeu per començar a explicar-la?

(...)

Per això ens han fet venir. 

Cal trobar el moment precís per explicar la vida d’en Samuel Gallart.

I què en sabem d'en Samuel Gallart? Doncs que té un principi d’Alzheimer i que quan el coneixem, acaba de patir un ictus, però que té una brillant trajectòria professional, si més no, de manera aparent:

Ha estat jutge, Diputat del Parlament de Catalunya, Catedràtic de Dret Penal.

Li van atorgar la Creu de Sant Jordi.

I per si no hi hagués prou amb tot això, també se'l considera  un pare de família modèlic.

I el que podríem considerar "la guinda": Participa com a tertulià de referència als Matins de TV3

Avui és una ocasió especial. Avui es jubila: Però en Samuel Gallart, no està bé.

De tota manera, la representació en situa molt abans, a l'agost de 1954, quan en Samuel té nou anys i des de darrere una porta escolta la discussió dels seus pares: L’Artur i la Dolors van casar-se a la catedral de Barcelona la primavera del 1940. 

I un pas endavant, ara som a la tardor del 1976:

Aviat farà un any de la mort de Franco. I també un any de la mort de l’Artur Gallart.

Un càncer el va rossegar per dins durant uns mesos interminables, amb la mateixa força que el rancor havia anat desfent la seva ànima.

(...)

I així, el 21 de novembre del 1975, amb mitja Espanya de dol i l’altra mitja de celebració, l’Artur Gallart va deixar orfe el seu fill.

Aviat descobrirem que el jutge, té una relació amb l’Ignasi. Ens trobem al 1977:

T’he dit mil cops que no m’agrada que et barregis amb aquella gentussa

Aquella gentussa són maricons com jo i com tu

A mi no m’hi fiquis al mateix sac. Jo no soc...

(...)

Això pot ser ja t’està bé a tu, que tens la teva dona, el teu fill, el teu estatus, i prefereixes viure tancat en un armari per no perdre-ho. De puta mare, no m’hi fico. 

I potser paga la pena que ens aturem en les reflexions del mateix protagonista i que tothom desconeix perquè ell mateix s'ha esforçat molt en amagar-les:

La meva vida és una mentida. No desitjo la meva dona. Mai no he volgut tenir fills. El meu passat és un llast que m’enfonsa cada cop més en tot allò que no vull ser i tu, Ignasi, tu ets l’única cosa real que em fa surar, que em fa somriure, que m’encén per dins i em fa venir ganes de cridar i engegar-ho tot a pastar fang i per primer cop crec que ho podem fer. Ho podem fer si tu vols.

Tanco amb uns apunts recollits a l'Epíleg:

L’obra transita temps diversos, abasta cinc generacions diferents i esqueixa literalment espais sagrats, com la casa o el paradís de la infància, de la nostàlgia encarnat en el jardí. Els diàlegs juguen amb la simultaneïtat, amb la superposició i amb l’equívoc, com en una mena de “collage” ple de matisos i d’imperfeccions, i el present s’abeurà de neutralitat moral, en què els fets semblen haver-se esborrat sota una capa fina de l’oblit més asèptic. 

Interessant.

Grafit a Sabadell

Justícia

Guillem Clua

Epíleg de Sebastià Portell

193 pàgines