Gittersee

L'acció del relat transcorre en una petita població d'Alemanya als anys setanta.

La protagonista és la Karin, una jove que a raó de la desaparició del seu nòvio, que aviat sabrem que ha fugit a l'altre costat de la frontera, és vigilada i assetjada per agents de la Stasi.

L'autora ens ho presenta així:

Gittersee, és un petit suburbi de Dresden on es desenvolupa la història.

Som a l’Alemanya de l’Est. D’un dia per l’altre i sense avisar, el nòvio de la Karin fuig a l’altra banda de la frontera.

I els fets:

Divendres, quan en Paul va entrar al pati de casa amb la seva motoreta Schwalbe espetegant, l’àvia de seguida va girar els ulls en blanc. (...) En Paul volia anar a la festa del solstici d’estiu dels txecs.

(...)

L’àvia estava emprenyadíssima. Que com se m’acudia. Que si m’havia tornat boja. Que què volia aquell bandarra. Que no podia anar-me’n com si res amb el primer que passava.

Però l'endemà, en Paul ha desaparegut (ha marxat) i ara les sospites (i potser les represàlies) es focalitzaven en ella:

Aquells homes eren al replà i em miraven. I quina manera de mirar-me. I tot estava en silenci, en un gran silenci. I només el rellotge, tic-tac.

(...)

El trajecte fins a la comissaria passava pels camps de colza. (...) Em vaig treure les lleganyes dels ulls. (...) A fora, els fanals es van encendre.

(...)

No hi havia cap taula. No hi havia cap cadira. (...) Si almenys hi hagués hagut una manta, un coixí.

(...)

Durant el trajecte de tornada vam estar callats, escoltant música clàssica. (...) Cal decidir ben aviat de quin bàndol s’està, va dir en Hamm. Seria una llàstima que al final et penedissis d’alguna cosa. Ho entens, oi.

(...)

Vaig entrar a casa. La mare va venir cap a mi. (...) Vaig passar-la de llarg, vaig córrer escales amunt i em vaig tancar a l’habitació.

I, a partir d'aquest moment, començarà una llarga temporada on s'aniran succeint, detencions i interrogatoris desconcertants i intimidants: 

Al cap d’uns dies vaig veure la mare d’en Paul al portal del jardí.

(...)

El següent dia que va ploure fort, vaig anar a la zona enjardinada. Com que plovia, podia estar segura que no hi hauria ningú. (...) D’entrada no vaig trobar res d’especial, a banda de caragols oxidats.

(...)

Des que en Paul havia marxat que jo també em volia quedar quieta, volia quedar-m’hi, però la vida no parava de tirar endavant, no parava de clavar-me cops, i llavors era inútil fer-me la morta.

Sabem (encara que ja ho intuïem) el per què en Paul va decidir marxar:

En Paul va dir que això d’aquí ja no ho aguantava.

(...)

Quin és el problema, doncs, li vaig preguntar.

Tot. Va fer un gest indefinit assenyalant els arbres, els ànecs, el llac i també a mi, un gest com si el que volgués fos llançar la seva pròpia mà. 

Però el temps no s'atura (De vegades sortosament) i a la nostra protagonista potser li arribarà un temps de calma. O no:

I llavors van arribar les vacances d’estiu.

(...)

Llavors es van acabar les vacances d’estiu i va ploure tant que les tomates es florien abans d’estar madures. Això va ser tot.

(...)

Des que en Paul se n’havia anat, cada dia era un dia sense ell. (...) Si ara en Paul fos a baix i xiulés, què faria jo.

Però tot recomença, si és que en algun moment s'havia aturat, i els interrogatoris i les intimidacions dels representants de la Stasi s'intensifiquen:

Ara ens cal la teva declaració de compromís, va dir en Wickwalz mentre m’allargava un paper que havia tret de la carpeta. (...) Vaig firmar amb el nom de Komma.

(...)

Quan em vaig asseure al cotxe, em vaig notar la roba enganxada al cos. l’aigua dels cabells em regalimava per les galtes. 

(...)

En Paul segurament et va fer servir com a coartada, molt bé. Si ho va fer amb mala fe o no, no ho sé. Ni que pretén fer en Paul a l’altra banda.

(...)

Ara quedava amb en Wickwalz un cop per setmana. Ell sempre arribava puntual a les nostres cites. 

(...)

Un dia d’aquela època anava pel carrer quan se’m va aturar un cotxe al costat. (...) Era l’home de les dents d’or. Vaig córrer camp a través.

I la història segueix endavant. Ella sense cap notícia del que va ser un amic especial, i la Stasi entestada en assetjar-la:

La nit s’anava esmunyint dins els dies, la foscor ja queia cap a les quatre.

(...)

No tornaré a trobar-ne cap com en Paul, em va passar pel cap.

(...)

Que jo sabés on era en Paul era una mala cosa. Com si el meu secret ens hagués deixat sense paraules. 

Després de dubtes i incerteses, la quotidianitat s'imposa:

L’endemà al matí la petita tenia febre. Em vaig quedar amb ella.

(...)

El pare arribava de la feina. Va arribar més d’hora que de costum. Estava sense alè. Que si havia vist el filferro.

Jo vaig dir, no.

(...)

Ell va dir, molt bé. 

 

Per escriure un llibre cal el món sencer,

 de manera que és impossible 

saber i esmentar tots els noms

 que han contribuït a l’existència d’aquest llibre. 

 

Una més que interessant entrevista amb l'autora la podeu recuperar clicant aqui

 

Gittersse

Charlotte Gneuss

Traducció de Carlota Gurt Davi

241 pàgines