Un començament que promet i una enrevessada i complicada història que no decep:
Un dia de novembre de 1989, l’esperit de la Madrona torna per endur-se l’ànima de Felicitat, una dona que agonitza.
"Madrona... em deien Madrona. (...) Avui tinc encomanada la feina d’endur-me l’ànima de Felicitat a un nou món.
(...)
Només en trepitjar Barcelona, Felicitat tot ho veié gris i ensopit."
 |
| Grafit a Sabadell |
Però tot i que el relat comença aquí, aviat sabrem que la història va començar ja fa molt temps:
El pis del carrer Ample li va semblar a Felicitat
un palau antic, amb aquella escala de marbre, de graons amples, el passamà de
fusta lluent i la porta d’entrada tan alta que hi podria encabir un gegant i
amb aquella finestra de vidre emplomat que connectava el celobert amb el replà.
(...)
Felicitat començà la rutina d’una nova vida en
aquell nou món estrany i difícil. I va iniciar els estudis a l’escola de les
Religioses Concepcionistes.
(...)
A l’Havana, el seu home mai no l’havia portada
enlloc.
Coneguem millor la Felicitat:
La distància de Felicitat respecte de la família i del món es va anar eixamplant segons passava el temps. (...) La mare aleshores ja només tenia ulls per a l’Horaci Varela. I per a la decoració d’aquella casa del Putxet.
(...)
Tothom desconeixia els pensaments més íntims de Felicitat, aquella filla nascuda en terres llunyanes i que de vegades semblava que tenia el cor de pedra es mostrava freda, distant amb tothom, poc agradosa.
I centrem-nos en la Madrona? Què en sabem de la Madrona?
A banda que ha entrat a treballar a casa de la Felicitat per tenir cura de les petites:
Madrona..., em deien Madrona, la dona que parla amb els morts. I ara només parlo amb els vius, tot i que molts ignoren que els morts em pertanyen i que la suavitat com una ploma que a voltes noten és el tacte de les meves pròpies mans.
(...)
Quan Meravelles va tenir l’edat, la seva mare li va donar la bossa de tela amb les cendres i li va dir que no oblidés de donar aquella bossa a la seva filla quan fos una dona i així pels segles dels segles.
Em deien Madrona..., la dona que parla amb els morts.
Un fet relacionat amb la mort, que m'ha transportat vers un record molt antic, però viu de la meva infantesa, va marcar la Felicitat des de petita, quan una professora de l'escola de religioses on anava, va morir i, amb la resta de la classe, les van dur a acomiadar-se de les despulles tot i fent-li un petó a la difunta.
Tal com va ocórrer en el meu cas, excepte que la professora morta no es tractava de cap religiosa, sinó de la filla de la directora, que va morir de part i de petons res de res:
La imatge de la germana Asunción sempre va quedar
com l’ombra persistent del dol en el record de Felicitat.
(...)
Un petó a la monja morta. I les mans blanques
entrellaçades. Mans de cera. Mans d’àngel. Mans de nina morta.
(...)
Tota la vida, tota, Felicitat Portellà ha recordat
aquell moment.
En el meu cas, va ser un fet desagradable, però no em va suscitar les mateixes preguntes que la Felicitat, la protagonista de la història:
“On és l’ànima, Madrona?”, va preguntar-li un dia.
“Tot és ànima, tota tu”, li va respondre la Madrona abans de fer-li un petó al
front. “Però l’ànima no es veu, Felicitat.”
I avancem en el relat, tot fent un salt en la història per retrobar-nos amb la Felicitat ja adulta i casada:
Felicitat iniciava un altre temps: no sabia com
l’entomaria, ni què seria de la seva vida, però només pensava que finalment
podia oblidar les monges, la manera de parlar, aquell hàbit que l’atemoria, la
blancor d’aquells rostres de gènere inclassificable. “Una nova vida”.
(...)
Després d’aquell estiu va començar a anar a
l’acadèmia del passeig de Grècia, on aprendria confecció.
I ja a mode conclusió, retornem al relat que ens ocupa:
Avui m’enduré Felicitat a l’altra banda del món
dels humans, de la carn, de la vida: això també serà un consol.
(...)
La meva missió està a punt de concloure’s. Les
pàgines que han exposat el món de Felicitat s’acabaran aviat; ja està tot dit o
insinuat o viscut.
 |
| Grafit a Sabadell |
I va arribar el temps de desmuntar el pis del carrer Ample.
Calia alliberar els records i les ànimes
que vagaven lliurement per aquells racons envellits.
Les dones mortes
M. Victòria Lovaina
213 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada