Home sense nom

En Nano, es desperta en un hospital. Recorda que porta els calçotets bruts i que ha, segons creu, s’ha mort i ha ressuscitat.

El que en realitat li ha passat és que ha patit un infart en ple carrer i l’han recuperat.

Grafit a Sabadell

I entre les boires, en Nano, tracta de fer-se a la nova realitat i interpel·la al seu jo interior:

No, no és com si t’haguessis mort, és que efectivament t’has mort. Ets mort. Sí, ara recordes que t’has mort. (...) I aquí a baix hi havia una ambulància i un noi i una noia amb una armilla vermella que estaven ajupits al costat teu, i tu estaves estirat a terra. 

(...) 

Desfibril·lador. I et va clavar una enrampada. (...) I et vas despertar.

Mentre, contrariat es refereix al seu company d'habitació:

Ara que prou en tens tu amb els teus problemes perquè el veí t’aboqui els seus a sobre cada nit. Prou en tens tu, que ets aquí i no saps el que tens, perquè se t’apareguin també els fantasmes del teu veí d’habitació.

Però coneixem una mica aquest enigmàtic company d'habitació, aquest "Home sense nom":

Sóc viu. Jo era viu, llavors. Paraules, són paraules que passen pel meu cap. Recordo? Recordo alguna cosa? Recordo, sí. Em venen records.

(...)

Tota ells, els que van morir, tots ells, els que jo vaig veure morir, tots ells, els que vaig matar. Ells ronden per aquí, no poden atrapar-me.

(...)

Què passa ara que recordo coses que feia tant que no recordava? Com si fos avui. Com si tot fos aquí al davant. És tot aquí al davant.

I tot aquest devessall de pensaments aparentment un tant inconnexos, acaben amb una expressió inequívoca:

I quants en vam matar? I què sé jo. I qui en sap la xifra? Qui en té la llista? (...) Quants en vaig matar? I jo què collons sé. “Arriba España”, i cossos avall.

Tot sembla indicar que la personalitat d'aquests dos interns és totalment antagònica.

I és que mentre "El Nano" es declara obertament pacifista, la resposta del company d'habitació és, sense cap mena de dubte, total i obertament bèl·lica: 

Quan hi ha una guerra, els pacifistes moren igual que els altres, exactament igual. (...) I la guerra sempre té amo, el que la guanya. Així que no és teva. Ni tan sols dels que hi van morir, la guerra és dels que la van viure i la van guanyar. I, en tot cas, dels seus hereus. I prou.

Perquè mica en mica anem descobrint la confusa història d'aquest veí indesitjat:

Estic amb ells, amb les JONS, vaig amb ells. Però no sóc dels seus. No sóc de ningú. El meu partit és el de l’acció, el de la vida. No, no. El meu partit és el de la meva vida.

(...)

El meu oncle diu que seré un malvat. I no sap que vull ser-ho i que ho sóc, que m’esforço a ser malvat. Ell no coneix la força de la meva decisió.

(...)

Quantes morts hi ha hagut que no consten, que no consten per a ningú. En aquell temps la mort era una cosa molt freqüent. I d’algunes morts no se’n parlava, era com si no es morís ningú. Vam fer molts fantasmes... (...) Vaig matar.

Sens dubte, un  destacat "personatge secundari" dels que apareixen en el relat és la dona de la neteja de l'hospital i, si estem atents, les seves reflexions al llarg de la novel·la aporten una informació força clarificadora: 

Quan m’acosto a netejar a sota el seu llit em fa angunia. És com si ja fos mort. Aquests terminals fan una mica de basarda.

(...)

Jo deixo caure que tinc entès que aquest vell que veu aquí és una persona important, o d’una família important.

(...)

És una habitació estranya, aquí al final del corredor i, a més a més, és com si estiguessin oblidats, no tenen familiars al voltant, ni es veu gaire atenció per part dels metges.

Per concloure aquest molt breu resum, recullo unes paraules de l'autor, necessàries i oportunes:

Aquest és un llibre de ficció, 

tant l’ancià com els altres personatges protagonistes són fantasmals, 

fets de paraules i sortits de la imaginació de l’autor.

(...)

Però sense ser un llibre històric, 

si el lector reconeix en la narració 

del recorregut vital del personatge principal 

persones i situacions històriques 

que coincideixen amb el que va passar entre nosaltres, 

això no és mera coincidència. 

És deliberat.

 

 

Home sense nom

Suso de Toro

Traducció de Carles Mir

348 pàgines