Dotze històries

"TOT AIXÒ HO FAIG PERQUÈ TINC MOLTA POR" de l'Empar Moliner l’he llegit pensant en la seva peculiar manera de comentar les notícies. Tractava d’imaginar-me el què anava llegint relatat amb la seva veu.

De les 12 històries que confegeixen el llibre, per diferents raons n’he triades tres:

L’HOME DELS ESPÀRRECS (que sembla que en part està basada en uns fets reals...) i en la què dues dones, mares de la mateixa classe, decideixen sortir a córrer per la muntanya que està prop de l’escola i que un cop allà coincideixen amb un home que, aparentment, ve de collir espàrrecs i que armat amb un ganivet i sota amenaces intenta violar-ne a una d’elles, i que l’Empar resolt d’una manera un tant insòlita:

L’Ainhoa cridava de dolor mentre ell li donava ordres escabroses que era impossible que complís.

La Teresa va mirar al seu voltant. L’home tenia el ganivet a la galta de l’Ainhoa. (...) Al costat del camí hi havia pedres grosses.

DOS ANYS EN LA VIDA DE LA FLORA CAMÍ: Una dona entrant a la quarantena i amb el desig no resolt de ser mare, que acudeix sense èxit al mètode de la reproducció assistida i que un cop esgotades totes les possibilitats, seguint el consell de les companyes de feina es decideix a adoptar un gos que tampoc no li resolt el seu problema, però que d’una manera un tant tangencial l’arrossega al món de les curses.

M’ha resultat un relat divertit per les reflexions que va incorporant davant la novetat de l’afecció recent descoberta  tot i que tampoc no té un final massa feliç:

Ara es faria addicta a la vida sana, a les vitamines, a la salut. Vas fer-se un document d’Excel amb el pes, els minuts que corria cada dia i les calories que li semblava que gastava.

(...)

Es va comprar una ronyonera per dur-hi el mòbil, les claus, cinc euros per si de cas.

(...)

Un dia va fer cinquanta minuts i va sentir-se molt feliç d’apuntar-ho al full d’Excel juntament amb les sensacions (...) (els corredors de Twitter en deien així “sensacions”)

(...)

Va fer la marató en quatre hores i vint-i-vuit minuts. (...) I va arribar somrient.

(...)

Al migdia [l’endemà] va córrer deu minuts (...) i es va sentir bé (al document d’Excel hi va escriure: “Run suau”

I acabo amb LA DIVISIÓ DE LES FAMÍLIES, en la que una escriptora divorciada que vol accedir a un premi literari de novel·la per consell de la seva editora, que té gran influència en el jurat, passa per diferents estadis de correcció de l’escrit al temps que no deixa d’ingerir menges gens saludables que fan que s’engreixi i que tot i els esforços de la dissenyadora per adobar-li un curiós vestit en què ha previst lluir les quatre barres per d’alguna manera, identificar-se com independentista, acaba en tot un desastre que, per una estranya pirueta, sectors interessats ho interpretaran com una crítica que reforçaria la idea de la divisió de les famílies que dona títol al relat:

La nit del premi, acabada de dutxar, va intentar posar-se el vestit, però no li pujava més amunt dels malucs. I si se’l posava pel cap, els pits no li passaven. Què podia fer sinó agafar unes tisores de cuina i anar-lo tallant, per la part de baix, fins que hi entrés?

(...)

A l’hora de les postres van dir el seu nom i va pujar a recollir el premi, caminant de tort, amb el vestit esparracat.

(...)

-Seràs portada del suplement literari de dijous- (...) I segurament et voldrà rebre el rei. (...) Necessitem gent com tu, que de provincians ja en tenim molts.

Un llibre de bon llegir.